Pròxims ha nascut enmig d’una gran oferta de festivals estiuencs, i la seva estrena al Poble Espanyol ha portat una xifra que no està gens malament, tenint en compte la ràpida i curta difusió de la programació a les xarxes socials i als mitjans: 4.500 persones. Suposo que caps de cartell tan sòlids com Antònia Font, Standstill o Mishima van convèncer a més d’un a pagar l’entrada (per cert, força assequible) d’un multiconcert on s’hi podien sentir bandes d’estils molt variats però que tenen en comú el fet de formar part de la nova i rica generació de pop-rock català.
Vam trepitjar el Poble Espanyol quan feina una estona que tocaven els Anímic, presentant el seu nou disc “Hannah” (2011), una proposta de pop melangiós i oníric que barreja en els seus temes lletres en català i en anglès. Aquest concert va tenir un públic limitat que es preocupava més per prendre la primera cerveseta, xerrar una estona o buscar una bona posició per veure els plats forts del festival. Potser ens va convèncer més la seva actuació juntament amb Will Johnson a la passada edició del Poparb, però encara hem de deixar reposar aquest darrer treball multiinstrumental, fràgil, obscur, i sense cap mena de dubte, amb una proposta de marcada evolució si tenim en compte els seus dos primers discos.
El Petit de Cal Eril va transformar l’ambient oníric en un entorn de folk naïve i bucòlic, amb prats, sargantes al sol i mandolines. Tot això amanit amb el sentit de l’humor irònic i agut de Joan Pons, que fins i tot va dedicar unes paraules a la cervesa San Miguel (quan la patrocinadora era Estrella Damm), deixant al públic sense capacitat de resposta. Provocació en estat pur o confusió? Qui sap, només ens ho pot esclarir el Petit. “Cendres”, “Busca i captura”, “Poca pena” i “Partícules de Déu” van ser alguns dels temes elegits per representar la seva part més obscura present en el seu últim disc “Vol i dol” (2010, Bankrobber).
Després tot va pujar de decibels amb l’entrada de rock garage de Mujeres. Va ser una pena que els continuats problemes tècnics no fessin justícia a la qualitat i a la potència del seu directe. Això sí, ens van avisar que no havien fet prova de so, tot un atreviment tenint en compte que es tracta la targeta de presentació d’un nou festival. Quina sort que encara mantenim el bon gust que ens van deixar al Faraday de l’any passat, amb un directe elèctric i ‘canyero’ que, sense cap mena de dubte, és el seu punt fort.
El recinte ja estava pràcticament ple quan van sortir a l’escenari els Mishima, cada vegada més madurs, més elegants. La seva solidesa i els seus anys d’experiència els van ajudar molt a l’hora de sortejar els obstacles amb els problemes de so, que encara continuaven. Van barrejar temes de “Set tota la vida” i del seu últim disc “Ordre i Aventura”, deixant anar entremig perles com “L’estrany” o “Miquel a l’accés 14”. També van avançar el nou tema “Ningú m’espera”, que formarà part del seu pròxim disc i que actualment està en procés de gravació a les ordres del productor Paco Loco. Van haver de repetir el començament de “Qui n’ha begut” i tot seguit el David Carabén s’excusava dient que estava molt imprecís. Tot i els continuats acoblaments el públic no els va abandonar, i va corejar fins a l’últim minut tots els seus temes.
Standstill va ser per molts un dels grans esperats de la nit. Els 45 minuts que va durar el seu repertori es van convertir en una gran muntanya russa d’emocions, on vam passar de l’eufòria més absoluta amb “1,2,3, sol” al dramatisme i la tendresa amb “El Resplandor”. Els mantres de l’Enric Montefusco i la força de les percussions van ajudar a tapar alguns inesperats problemes amb el so. No haurem de deixar anar la pròxima oportunitat de veure’ls al seu espectacle “Rooom”.
I els últims, Antònia Font. Van seguir al peu de la lletra l’ordre de les cançons del seu últim disc, “Lamparetes” i el recinte del Poble Espanyol es va convertir per art de màgia en un envelat de festa major. El surrealisme que destil·len les lletres i l’experimentació amb diferents ritmes els fa els reis de la festa, i sense dubte, un dels gran referents de la nova onada de música en català. I com era d’esperar, van acabar la festa amb les dues traques finals: “Alegria” i “Wa Yeah”.
Així, Pròxims va tancar una primera edició amb una proposta musical local i de molt alt nivell. Ara només els queda sobreviure enmig de futurs Primaveres, Sonars, Poparbs i Faradays i mantenir-se a l’alçada del cartell.
Text: Tatiana Moret
Fotos: Sergi Moro
