“He sentit quatre o cinc cançons de Fanfarlo i, a l’igual que alguns dels meus músics favorits, tenen aquest do especial que els capacita per crear música inspiradora que al mateix temps transmeti una deliciosa malenconia.”
Simon Balthazar, veu i compositor de Fanfarlo, malgrat agrair els compliments de David Bowie, no creu que les seves cançons siguin melancòliques. Ell, bàsicament, pretén impregnar de foscor i lirisme les seves lletres i melodies. Una foscor que, segons explica, cal cercar en els seus orígens, en el fred de la seva Gothenburg natal (Suècia), un entorn que el conformà com a persona i com a músic.
És potser per aquest motiu que en el seu darrer concert a Barcelona (Sala Bikini, 16/10/2011) ell i la seva banda s’esforçaren en refer, més que notablement, la sonoritat dels temes més coneguts, adaptant-la a la que, segons sembla, tindrà el seu futur treball. Si escolteu els dos avançaments (Replicate i De.con.struc.tion) sabreu de què estem parlant: temes perfectament executats, nets i polits (i alhora lluny de caure en una avorrida asèpsia interpretativa) que sense perdre la lírica ‘vuitantegen’ arran d’una major presència dels teclats i un ús menys barroc de la corda.
Efectivament el resultat és menys càlid però no per això de menor qualitat. Durant el seu directe Balthazar, Cathy Lucas i Leon Beckenham van fer gala d’un virtuosisme renaixentista tocant amb precisió, cada qual, diferents instruments (sense menystenir la feina de Justin Finch i Amos Memon, baix i bateria respectivament). Així, per exemple, vam poder escoltar sintetitzadors a una cançó tant acústica com Comets, o una marimba a Ghosts (que a Reservoir ja hi és però passa desapercebuda), ‘remixes’ en viu fets pels propis autors. Qui millor per versionar-te que tu mateix?
Després de fer un repàs exhaustiu a la seva (fins el moment) breu obra discogràfica la formació britànica es va acomiadar “amenaçant” de tornar aviat. Seran benvinguts.
Conclusió: Els membres de L’ampli que vam assistir al concert creiem de forma unànime que l’adjectiu ‘eclèctic’, utilitzat sovint per denominar els Fanfarlo, serveix de perfecte comodí per a qualificar bandes inclassificables com aquesta.
Entre el públic van poder veure alguna cara coneguda del panorama musical nacional, com la del David Carabén (Mishima) i olorar alguna de les fragàncies gastronòmiques més famoses de la nostra geografia, com l’entrepà de xoriço que de ben segur es va cruspir el col·lega que tenia al costat i que, malauradament, corejava totes les cançons. Això últim, però, no va deslluir ni per un instant un concert que va sonar molt bé en tots els sentits.
Text: Alex Reuss
Fotos: Tatiana Moret
