Sí, hola? Us truquem de L’Ampli. Què tal, com anem? On pareu? Nosaltres? A la porta del Sidecar. Com? Romesco? Diuen que estan sopant a un lloc que es diu Romesco… I on para això? Al Carrer Sant Pau… molt bé, anem cap allà.
En cinc minuts arribem a l’esmentat restaurant i establim contacte visual amb els Dear Prudence, una banda a la que no coneixem personalment ni hem escoltat en directe. Els temes que tenen penjats a Internet sonen molt bé, raó per la qual ens animàrem a demanar-los una entrevista.
Escuren els plats, deuen ser ells. Es produeix l’intercanvi de mirades típic de qui no s’ha vist mai. Efectivament, som els de L’Ampli i tenim unes quantes preguntes a fer-vos.
Petons i encaixades de mans. De seguida el clima es torna agradablement distés, fet que aprofitem per colar la primera qüestió:
El grunge, etiqueta amb la que sovint us han relacionat, a més de ser una manera de fer música, emmarcava tota una visió pessimista de la vida. Us identifiqueu també amb aquesta vesant?
– No… no – s’afanya a dir la vocalista – però tot seguit fa una pausa i sembla fer un repàs mental a les seves creacions. – La de les lletres és ella – intervé l’Ik – per això la mirem tots. L’Anna no s’hi pot estar i ens aclareix que “la visió pessimista a nivell de grup ni de conya! Tot el contrari! No podem estar dos minuts sense fer broma”. I és cert, la conversa és un esdevenir constant de riures i bon rotllo.
La Carolina, finalment, amb un to més seriós i reflexiu ens explica que “les lletres parlen de tot el que m’ha emocionat, de les relacions personals, amors, odis, inseguretats… però no es pot parlar de pessimisme. Gens!”. – El suïcidi no entra en els nostres plans – puntualitzen entre rialles.
Tradicionalment cantar en anglès en aquest país semblava no tenir futur. Penseu que és una tendència que està canviant?
– Sembla que sí. Fa anys van sorgir uns quants grups que utilitzaven l’anglès en les seves lletres, poc després, però, van posar veto a tot el que fos cantar en aquesta llengua. Si no ho feies en castellà no hi havia res a fer. A Barcelona, posteriorment, si no ho feies en català tampoc et menjaves un “rosco”. Ara torna a haver cabuda per l’anglès: Russian Red, Maika Makovski… – Possiblement fos també una qüestió de coneixement – puntualitza l’Anna – Ara la gent està més acostumada a escoltar música en diferents idiomes.
Probablement estarem d’acord en que als noranta, la banda “grunge” espanyola per excel·lència van ser els Dover. Justament una banda amb dues components femenines que cantaven en anglès. Us importaria imaginar-vos d’aquí uns anys fent música electrònica, utilitzant ritmes africans, composant lletres més poperes?
– Ara no, però no se sap mai – comenta en Dedé, fins llavors menys participatiu a causa del seu rol de community manager que l’empeny a actualitzar el Twitter de la banda amb notable assiduïtat (i li estem molt agraïts!). L’Ik ens explica confiat que té un passat: – Fa uns anys, amb una banda de techno-pop, vaig acabar en pilotes al Sidecar! Això no ho posareu, oi? – La insistència de la resta del grup, ho sentim, ens obliga a esmentar aquest passatge biogràfic lleugerament pujat de to.
Dear Prudence, com heu explicat en més d’una ocasió, és el títol d’una cançó dels Beatles. La lletra d’aquest gran tema és extremadament simple. Creieu que el secret d’una bona cançó recau més en la lletra, en la música, en la manera de cantar-la?
– Crec que ningú sap on està el secret d’una bona cançó – respon la compositora – Particularment no dono més importància a una cosa que a una altra, quan composo primer va la música i després la lletra. A vegades, malgrat això, hi ha paraules o expressions que m’agraden des d’un inici i que haig de col·locar sigui com sigui dins la melodia – .
La resta de la banda reconeix que la Carolina du el gran pes de la composició però estan d’acord en què darrera hi ha un treball de local on cada component hi aporta el seu toc personal: – Cadascú se la de fer seva – afegeix en “Gran Miranda”.
Hem llegit que, per motius econòmics, preferiu esperar per gravar el vostre primer llarga durada i així poder oferir al vostre públic un producte de qualitat. Cada cop compteu amb més seguidors, contempleu com a possible l’opció del crowd funding?
– Sí – contesta l’Anna – de fet n’hem parlat. L’Ik ens explica que “no fa gaire un col·lega em va ensenyar el vídeo d’una banda amb la que toca. És rotllo viral i han tingut un munt de visites. Pretenien aconseguir la col·laboració de la gent i de fet ja han recaptat gairebé tot el que necessiten”.
La particular sonoritat de la música dels 60, 70, 80… Creieu que la dels 90, sovint menystinguda, està rebent actualment el reconeixement històric que es mereix?
– És cert – afirma la Carolina – hi ha com un ressorgir dels 90, però no tan sols a nivell musical. Ara a la MTV, per exemple, tornen a fer Beavis and Butthead! Hi ha com una tornada a les tendències d’aquella dècada que a nosaltres ens ha vingut “de perles”– . En Dedé puntualitza i ens explica que “no fem la nostra música pensant en la moda sinó perquè ens agrada. Ara bé, si tornen els 90 per nosaltres de puta mare!”.
Ambicioneu una brillant trajectoria discogràfica, una vida a la carretera carregada de concerts o principalment passar-vos-ho bé i el temps dirà?
– Que ens toqui l’Euromillón, a partir d’aquí… – bromeja la cantant – Tant de bo ho poguéssim tenir tot, malgrat que passar-ho bé ja ens ho passem de conya des que vam començar a tocar – . L’Ik afegeix que “fer vida a la carretera és una joia. Te’n vas de bars després de fer la prova de so, vermutito…”, fent clara al·lusió al tiberi i les copes que s’han ficat al cos aquell mateix vespre. – S’ha de dir – continua la vocalista – que portem poc temps i que encara no hem fet molts bolos.
Estem acabant l’entrevista i, donat que sovint se us pregunta per les vostres influències, ens agradaria saber amb quina banda, actual o històrica, us agradaria marxar de gira.
– Buff – sospira el guitarra – amb això ens fotríem d’hòsties. L’Anna ho te claríssim i respon automàtica i sorprenentment Queen. Ara, el súmmum de la perplexitat arriba amb la resposta de la Carolina, qui marxaria amb l’Olivia Newton John per cantar amb ella Xanadú! – Som molt eclèctics – s’excusa rient la teclista. El consens arriba amb bandes d’una sonoritat més semblant a la que practiquen: Nirvana, Pixies. The Breeders…
Doncs res, això és tot. Ara som nosaltres els que ens disposem a sopar i seguidament tornar cap el Sidecar per a escoltar-los, ara sí, en directe (la crònica del concert la vau poder llegir no fa gaire a L’Ampli). La banda es retira no sense abans recomanar-nos les croquetes de pernil, les quals, per cert, estaven molt bones.
Dear Prudence són:
Carolina Delgado: Veus i guitarra rítmica
Anna Castañé: Veus i teclats
Ik Miranda: Guitarra
Dedé Camprubí: Baix
Jotaeme Balibrea: Bateria
