Aliens al fred que atordeix la Barcelona d’un dissabte nit, una nodrida i devota audiència ocupa La (2) de l’Apolo per gaudir d’un d’aquells artistes preciosos: el músic admirat pels grans músics –des de McCartney a Brian Wilson– i atresorat pels seus seguidors arreu del món, mentre el seu nom segueix sent incògnita. Com un Daniel Johnston, per fer-nos evidents.
I, a l’igual que aquest artista canadenc és misteri per a la majoria, també esdevé deliciosament (i triomfalment) misteriós que desperti aquesta intensitat amb cançons que són pur pop. Sí, en teoria el pop, diuen, és simple. Però per això mateix resulta contundent en mans d’un compositor com Ron Sexsmith. Cadascuna de les peces del seu repertori de la nit és una perla carent de banalitat.
Avui presenta, en el marc del 24 Guitar Festival Bcn, el seu desé llarg, “Forever Endevour”, encara que toca gairebé una trentena de temes que tothom coneix, acompanyat per una formació això, pop: bateria, guitarra, baix i teclat.
Des de la inicial “Heavenly” i la frase “When there’s love, there’s an open door”, sentim que podríem estar a la barra d’un pub del nord de Londres, on escoltaríem converses com les de les lletres de les següents “Nowhere Is”, “If Only Avenue” o “Get in Line”.
L’amor i els somnis plens de dubtes es repeteixen també a “Forever Endevour”, un disc una mica menys solar que l’anterior “Long Player Late Boomer”, d’on repassa “Love Shines”, “Believe it When I See it” o la poc recreada en directe “Michael and his Dad”. El mateix Sexsmith recorda l’àlbum com un que va fer soroll en llistes d’èxits al Regne Unit. “No sé què vaig fer malament”, ironitza.
Com a un clàssic que sona a ell mateix, parla del seu nou single, “Snake Road”, desgrana melodies perfectes i es permet fins a tres bisos, amb un “Secret Heart” ple de matisos.
A aquestes altures, que Ron Sexsmith sigui quasi un secret és desconcertant.
Text: Irene Claver
Fotos: Sergi Moro
