Aquestes sis hores i deu minuts són les que tenia diària i exactament en Pau Vallvé per poder fer la gravació del seu últim treball Pels dies bons (Autoeditat, 2014), bé, autoeditat, autoimprès, autoenganxat, i gairebé que ens l’imaginem fins i tot fent els solcs dels cd’s i vinils, perquè una de les moltes característiques d’aquest disc és aquesta, l’auto-…
Pels que no conegueu la història, en Pau Vallvé va marxar i es va tancar en una masia per l’Anoia, carregat de menjar per dos mesos, amb tots els instruments i tot el material per poder fer la gravació de les cançons que havia escrit. Quan ja ho tenia tot enllestit per començar, va adonar-se que aproximadament tres-cents milions d’ocells vivien pels voltants de la casa… la resta us la podeu imaginar. És difícil fer-los callar quan ho necessites, i solament durant unes hores al dia, ho feien.
Tot i aquest contratemps, hem vist que aquestes sis hores i deu minuts, en la que la denominada “ornitofesta” feia un descans, l’han fet treballar de valent i han servit fins i tot per acompanyaments en cançons com Aquesta és pels dies bons i I jo pensant en quan vindràs. En Pau ha sabut aprofitar aquestes hores bruixes per donar forma a la seva música, amb el punt trist i intimista (sinó no serien d’en Pau Vallvé), però que ens recorden els dies i moments bons que tots busquem. La cerca d’aquell amor que creiem que ja tenim, però que tal com ve, de sobte se’n va (excepte el dels seus pares).
Però anem per parts. Amb una Sala Bikini plena a petar, un il·lusionat i sorprès (i dic sorprès perquè un parell de dies abans ja tuitejava que quedaven poques entrades i hores abans que estaven exhaurides), Pau Vallvé a la guitarra i looper (tot i que aquesta vegada portava banda), acompanyat pel Jordi Casadesús al baix, teclats, moog i ipad, i en Víctor Garcia a la bateria, ens presentava a la capital el que ha sigut el treball més diferent, delicat i íntim. Una feina complicada després del bon acolliment per part del públic i de la crítica del seu De bosc (Amniòtic Records, 2012).
Igual que el disc, el concert va començar amb Muntanyes i glaciars, però de seguida i amb els ohhhh del públic, va donar pas a altres cançons de la seva discografia. Per exemple, amb Amics dels cirerers i amb la complicitat dels assistents, va fer el curiós experiment de demanar que ningú aplaudís al final, per allò d’intentar crear la falsa sensació que la cançó no agrada. Una sensació rara amb la qual tothom va col·laborar. La nit ens va portar un Pau Vallvé molt interactiu, explicant anècdotes del seu retir banyolí i a la masia, que també ens van fer riure quan no cantava.
Amb All is full of Love va donar-li canya al looper i ens va recordar sense complexos les influències que té la seva música, Björk, Beatles i barrejant també en Willy Fog amb Ni tu ni jo.
Grans cançons com Un gran riu de fang, amb lletres profundes com La fosca avisa, amb títols que s’han d’explicar com 17820, algunes que la lletra de la cançó es gairebé més curta que el títol com Res no és important i tot ho és molt, altres que parlen de relacions desastroses com La mirada de la gent que no pot més, que expliquen una manera de ser que no li agrada com En càmera lenta, es van anar alternant entre comentaris d’en Pau, agraïments i repetir moltes vegades la paraula Banyoles.
Com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb Adéu siau, abraçada de salutació amb la banda i cap a signar cd’s i vinils.
Crec que una nit rodona pel Pau, pels seus amics i pels que els hi agrada la seva i bona música.
Text: Josep Maria Català
Fotos: Maria Carme Montero
