Barcelona, 20 de Febrer 2016. Casinet d’Hostafrancs. BarnaSants 2016.
M’havien advertit que els concerts que fa en Joan Colomo no són molt convencionals. Però la veritat és que no vaig voler indagar massa per poder viure la meva primera “Experiència Colomo” el més nua possible de condicionaments previs. El lloc d’aquesta primera cita va ser al Casinet d’Hostafrancs, dins del marc del Festival BarnaSants, on el protagonista de la nit oferia un concert especial amb un recull inèdit de les cançons que va oferir al programa de ràdio Cabaret Elèctric d’iCat.cat durant dues temporades, i a on posava lletra i música a l’actualitat política i social del moment.
Amb el suport energètic d’un beuratge de pròpolis per combatre el refredat que duia al damunt i d’un senyor scratch que li marcava el ritme quan el necessitava, començà el recital de cançons (que segons informà als assistents s’havia preparat a consciència…). En ell confluïren entre d’altres el projecte Castor, en Bárcenas, en Florentino Pérez, raps constituents i un baladón (sense piano, llàstima!) per parlar de la llei de l’avortament. Tot plegat ben amanit pels seus monòlegs àcids-improvisats, cançons dedicades als calçots (“beneïda ceba ets un plaer per tots els sentits”), a les cèl·lules mare (“rotllo latino”) i altres al més pur estil líric de Montserrat Caballé. Punt àlgid de la nit quan pujà a l’escenari Montse Virgili, directora del Cabaret Elèctric, per reivindicar a duet, el dret dels musclos intoxicats per feromones. Sense paraules.
Els assistents també vàrem col·laborar fent els cors entre d’altres, de la marxa fúnebre, perquè no sé si compartireu el pensament d’en Joan, però “des de que tenim twitter sembla que mori més gent, oi?”
I com a cloenda, el hit de la nit per donar-ho tot a la pista de ball, dedicat a Felix (si home, Felix Baumgartner, qui va assolir trencar la barrera del so amb el seu salt estratosfèric). I com era previsible, el hit fou atmosfèricament impressionant.
La hoguera de Javier Krahe va ser el bis escollit i Les coses (avançament del nou treball que veurà la llum al març), la cirereta del pastís per acabar la nit. Bé, no del tot. Un últim detall d’en Colomo mentre marxàvem de la sala: Jon Secada i el seu Otro dia más sin verte, la banda sonora del nostre comiat.
En Colomo no necessita massa floritures per connectar amb el públic, perquè és autèntic tant en la forma com en el contingut. I tant li fa que no acabi algunes cançons, que oblidi algunes lletres o que alguns acords rellisquin guitarra avall. Tinc la sensació que totes les experiències Colomo deuen acabar amb el mateix sentiment: ell i les seves coses “molen mogollón”.
Text i fotografia: Maria Carme Montero
