R3 Com Sona Osona: realitat incontestable.

18 de juny del 2016, Centre Cívic Matas i Ramis, Horta (Barcelona)

De determinada música i sempre de manera subjectiva podem dir que és una merda gegantina i malgrat això patir d’oïdes més que no pas de papil·les olfactives.

La d’Osona, probablement com la de la resta del món, sona. La quantitat i l’heterogeneïtat, i això és quelcom de positiu, fa que l’espectre qualitatiu sigui molt ampli: de la gegantina merda a l’harmonia del cosmos. A ningú se li escapa que la comarca és un territori en constant ebullició i que de les seves contrades sorgiren i sorgeixen nobles artífexs dins la disciplina.

Sense ànims d’adular direm que els representats escollits pel festival R3 Com Sona Osona, organitzat pel Centre Cívic Matas i Ramis, perpetrat per donar fe del bon ofici dels músics osonencs, aconseguí el seu objectiu tot presentant quatre propostes diferents de nota alta.

Engegà la ronda el rupitenc irlandès Matthew McDaid, guitarra acústica en mà. Veu potent i delicada, a parts iguals, la que modula el celta. Cançons d’autor que dibuixen escenaris mullats per la pluja, serenor i rauxa combinades en un vaivé d’emocions íntimes i no especialment alegres. Oferí els temes inclosos dins el suggeridor EP Crowded by Silence.que condensa la seva essència poètica i d’altres que esperem poder escoltar en un pròxim i més extens treball.

Els següent en pujar a l’escenari foren els joveníssims Wood, nou projecte de tres dels components dels  Flipats. Aquesta escissió en forma de power-trio deixa enrere el punk rock californià i l’ska d’aire adolescent, també canvia el català per l’anglès. Una evolució, al meu entendre positiva, que ha dut els de Torelló a interpretar partitures més elaborades i riques en matisos. Sens dubte aconsegueixen sonar amb contundència i ens convida a seguir de prop la seva evolució.

Tot seguit arribà el torn dels de la capital, els vigatans i flamants guanyadors de la passada edició del Sona9, Est Oest. Inclogueren l’acte dins la gira presentació del seu llarga durada Fortuna, del que us férem 5 cèntims setmanes enrere. Llavors ja en destacàrem les virtuts, ara donem fe de la reproducció d’aquestes dalt la tarima. Les lletres desenfadades, que no banals, i l’àcida retòrica de Rial (de la que vaig ser “víctima” com a espectador de primeríssima fila) animaren el “cotarro” donant un caire encara més festiu a la vetllada. Margarida serví perfectament de colofó. Més enllà del temes inclosos dins l’àlbum resulta d’obligada menció l’atrevida versió que, amb el nom de Malson, fan de l’Enter Sandman de Metallica.

Nyandú, arribats de la Torre d’Oristà i ambaixadors últims, trepitjaren l’escenari amb ganes i empenta. Mostra d’una energia que no trigà a contagiar-se entre els assistents. Sonaren els imprescindibles hits radiofònics I love You i Ens tornarem a veure (que tancà l’actuació), així com la majoria de temes inclosos en el seu darrer LP BUM!. A les esmentades sumaríem Dorm i Vida al llistat de temes que més ens agradaren del directe. Els Orriols i en Pujol afegiren també un cover super-ballable al seu repertori, interpretació fresca i engrescadora de l’In your Eyes de Kylie Minogue.