Barcelona, 12 de Gener de 2017. Sala BeGood
Com ja faig amb altres cròniques de concerts amb les que repeteixo grup, no parlaré del disc, ni de l’estil, ni de què es pot esperar d’un concert amb músics de primer nivell. Simplement tractaré d’explicar el que sents des del moment que saps que t’han acreditat fins al final del concert.
És dimecres 11 de gener. L’Àlex ens acaba de dir que estem acreditats per un concert que feia dies que havíem demanat.
És dijous 12. Dubto si anar amb moto o amb tren i metro, però després d’uns dies en que el fred fa que et vingui de gust quedar-te a casa, sembla que la temperatura ha pujat. La lluna aparta amb ràbia els núvols. Vol que es vegi clar el camí cap a la Sala BeGood. Així és que finalment m’abrigo i agafo la moto.
Després de pràcticament un any de veure’ls per primera vegada en una de les festes de presentació del Vida Festival, i de rebre a casa el vinil Tidal Love (Foehn Records), anem a veure un altre cop al Nothing Places. Ah, sí, també els vaig veure als Vespres d’hivern al preciós paranimf de la UB, (aquesta vegada amb format reduït, l’Emilio i el Xavi Molero) i per les festes de la Mercè. Però aquest dia no conta. Potser sóc maniàtic amb aquestes coses, però em vaig quedar amb un regust estrany aquella nit. Em venia molt de gust veure’ls de nou, però potser l’espai-escenari-lloc no van ser els més adients per un tipus de música més intimista, més flow…
Un cop dins de la sala, el primer que ens vam trobar va ser a l’Emilio Saiz, al Xavi Molero, al Martí Perarnau i al Ricky Falkner xerrant amb la gent. Era com si ells també vinguessin al concert com a públic. Va ser llavors quan ens vam adonar que més que un concert, era una reunió d’amics, en la que la música que hi hauria seria en directe. La tocarien amb el cor, que és com es fa quant és pels amics.
La resta us la podeu imaginar. Tidal Love a tope, un parell de cançons del primer àlbum, quan l’Emilio encara no havia trobat als seus germans de camí, i la presentació d’una nova cançó del proper treball, però encara sense data de sortida. Tot Nothing Places és així, sense presses, sense pressions, tot flow…
Són les onze i s’acaba el concert. Mentre el públic s’acaba les begudes i comenta la jugada, l’Emilio va cap a la paradeta a on tenen els discos per vendre. Va rebent felicitacions i ell somriu satisfet. Nosaltres recollim els abrics i les motxilles i sortim del local. A fora, al carrer, hi ha en Ricky parlant pel mòbil. Creuem una ràpida mirada, ell somriu mentre parla animadament explicant, suposo, com ha anat la nit.
M’acomiado de la MC, ella sí que agafa el metro, jo vaig fins a la moto. Em poso el casc i els guants. Em queda un trosset llarg fins a casa. Amb el casc posat la sensació de xiulet a les orelles, que et queda després d’un concert en un local tancat, sembla més agut. Però és un soroll agradable. No time se’m va repetint insistentment. No fa fred, no corro gaire. Ara és Draw Blood. No hi ha ni un sol núvol en el cel, la lluna el vol per ella sola. Amb Random Pull arribo ja quasi a casa.
Arribo. Amb Tidal Love em rento les dents i cap al llit. Ha sigut un dijous profitós. I demà divendres. No queda res pel cap de setmana. Com m’agrada anar de concerts i com m’agrada que tot sigui flow…
Text: Josep Maria Català
Fotografia: Maria Carme Montero
