Divendres 28 d’abril de 2017. Caixa Fòrum. Barcelona
Van aparèixer ella i el seu amic cap a les 22:05 amb una indumentària que situaria als voltants del segle II D.C., en la dinastia dels Antonins, amb una túnica austera que semblava blanca, però que finalment era vermella, pel joc de llums. Semblava que un inici la Jenny Hval ens donava gat per llebre, tot i que els saltirons que va començar a fer eren més pròxims al gènere conill.
I era vermella la túnica com els seu últim disc Bloody bitch, que no és una altra cosa que una “investigació sobre la sang”, segons ha dit ella mateixa i que ahir va presentar al hall del Caixa Fòrum. Jocs de paraules a part, això de gat per llebre ho dic perquè el concert, en els primers temes s’apropava a temes més pop i electrònica com a mínim per públics amplis. El del meu costat -que no tenia ni idea de música-, va dir, “això és una mica comercial”, i tots vam fer que sí amb el cap. Tant dir que alguna cosa sona comercial com assentir, queda molt bé. En tot cas el concert de la Jenny va anar a més, i de comercial res. Una veu celestial, aguda i incisiva, que canviava d’octaves com qui no fa res, amb una base electrònica amb ritmes a vegades més sincopats, a vegades més animats, una intensitat experimental que oscil·la entre l’avantguarda, l’electrònica i l’art-pop creatiu.
D’altra banda, com ja insinua el disc i anunciàvem abans, la Hval va agafar una mena de coixins allargats, i va dir “això són els meus intestins”, en aquesta mania que tenen els nòrdics de fer performances. En aquest cas agafava els intestins se’ls posava de collaret, i va acabar el concert a terra rascant-los o serrant-los, entre les vibracions melòdiques i la seva parla incisiva. Tot plegat molt noruec. Em recorda als suecs The Knife, que també els hi agrada performar, i amb qui veig algun paral·lelisme musical. Aquest radicalisme actuant, honestedat i, fins i tot, diria feminisme trencador, triomfaria totalment en espais molt diferents del públic més hipster que inunda el Caixa Fòrum (que la programin a l’Ateneu Rosa de Foc i em jugo el que vulgueu a que arrasa). Al marge d’aquestes actuacions provocadores, la qualitat musical de Hval va quedar corroborada en directe, amb un concert de nivell alt i que confirmen a Jenny Hval com una de les artistes experimentals més importants de l’actualitat musical.
Text: Albert Gasch
Fotos: Sergi Sempere
