Barcelona, 9 de juliol de 2018. Jardins de Pedralbes
Per primera vegada els de l’Ampli ens vam acostar al Festival Jardins de Pedralbes, bàsicament perquè tocaven els Fleet Foxes, no tant per ser l’espai on ens prodiguem habitualment – de Miguel Rios o d’en Carreras no farem crònica –. Els meus col·legues de l’Ampli aquesta vegada ni van demanar acreditació, probablement auto intimidats per la nostra manca transitòria de popularitat – temps al temps –. Així que vam recórrer el vell sistema que ja esmentava la meva àvia – de pago –.
Justament quan buscava l’entrada pel web, la més barata que vaig trobar era de 31 euros, una cleca anodina pels locals – tribuna, lateral, senar –, i on curiosament, junt amb el preu de l’entrada deia “visibilitat limitada” – per més inri –. Em vaig consolar en el fet que les entrades més barates, les de 18 euros i situades a platea lateral inferior al propi web deia que eren de “visibilitat nul·la”. No obstant respecte a aquestes entrades, també deia el web, “sold out“. És a dir, les entrades de “visibilitat nul·la” estaven totes venudes. Vaig pensar que eren molt bons els dels Jardins de Pedralbes, per ser capaços de vendre totes les entrades per no veure el concert. Efectivament els companys de la platea lateral inferior – en endavant, el galliner –, tenien un magnífic arbre davant i una orientació justeta per veure bé l’escenari.
Ja ho deia Warren Buffet, “la lluita de classes sí que existeix, i de moment la nostra va guanyant”.
Feta aquesta prèvia, com no podria ser d’una altra manera, l’escenari, el lloc, els jardins, tot molt bonic. Molt xulo. El palau il·luminat, un escenari molt ben muntat amb una bona estructura de ferro, orientat a la façana de l’edifici.
Dins de l’alternativitat que representen Fleet Foxes, en un espai així, es pot dir que la idea va funcionar. L’escenari, excepte on seia jo, estava força ple. Platea plena i tribuna força ocupada al centre (i el galliner a petar). Jo em vaig passar el concert sol al lateral. Un so impecable on s’apreciaven els detalls, un lloc preciós i un grup d’una qualitat excepcional. La combinació no podia sortir malament. Els jocs vocals de Fleet Foxes, combinat amb una rica orquestració, el pop-folk de cambra, melòdic, a vegades barroc i simfònic, encaixaven. Vaig passar una magnífica i relaxada serata. I en Robin Pecknold, líder de la banda, va flipar bastant amb el lloc i l’entorn – it’s perfect –.
Van presentar el nou disc Crack–Up, del qual van tocar temes com Cassius, – o – Naiads, Cassadies o l’enganxosa Foo’ls Errand, però no van presentar totes les cançons del nou disc, sinó que les van combinar amb anades al passat, del qual diria que no es van deixar cap hit. Després d’un inici més tranquil van encadenar la poètica White winter hymnal – segona millor cançó de l’any 2008 segons Pitchfork – l’alegre Ragged wood, o les conegudes i fabuloses Your protector, He doesn’t know why o Batteri kinzie, entre d’altres perquè me’n deixo algunes per no cansar-vos amb tants noms.
No podia faltar un moment de lluïment en solitari, que li va donar un toc nostàlgic al concert, amb la increïble Tiger Mountain Peasant Song – un dels seus millors temes –, rematada amb Oliver James.
Van ser molt generosos els Fleet Foxes, donant el millor d’ells mateixos. El públic high-hipster, barrejat amb els locals, va callar quan tocaven i aplaudir molt quan acabaven els temes. Finalment, van demanar intensament un bis quan al cap d’una hora i mitja havien acabat el concert.
Van tornar a sortir, i feren novament una del Crack–Up que va camí de convertir-se en hit. Encara diria més, crec que d’aquí no molt sortirà en algun anunci de cotxes o alguna cosa així. Parlo del tema tranquil i fàcil If you need to, keep time on me. És un tema facilón, però ens agrada.
I per finalitzar, un altre hit, per si no fos suficient. Acabaren amb Helplessnes blues, amb el públic dempeus, acomiadant un bon concert i un magnífic vespre. Fins i tot sense veure res, els meus amics del galliner s’ho devien passar bé.
