Barcelona, dimarts 10 de juliol de 2018. Palau Sant Jordi.
Nascuts i destinats a la fama a principis dels noranta des de Seattle al món, van esdevenir la icona i punta de llança del grunge i del rock alternatiu juntament amb bandes de referència com Soundgarden, Stone Temple Pilots o Alice in Chains, entre altres delícies.
El mateix Kurt Cobain, amb el qual es disputaven (sense voler-lo) el tro, els va atacar i descarregar part de la seva ira perquè deia que eren uns venuts. Des de Pearl Jam el van contestar declarant la seva admiració per Nirvana i el seu amor etern.
Abanderats i promotors de reivindicacions i compromís social (feminisme, ecologisme,…), poc després van endegar una guerra perduda contra Ticketmaster reclamant els preus de les entrades dels concerts més barates, cancel·lant shows i organitzant gires impossibles fora del sistema. Van perdre la partida i a punt de quedar-se a la cuneta, però van continuar. I ens van deixar gravats quatre primers discos memorables: Ten (1991), Vs. (1993), Vitalogy (1994) i No Code (1996).
Els treballs posteriors, tot i no ser tant inspirats, els han permès anar tirant de veta a base de concerts on posen en pràctica les normes i cànons del rock en directe. Amb actitud, intensitat, entrega, repertori equilibrat, bones interpretacions, i sobretot el carisma del seu vocalista i líder Eddie Vedder, segueixen aconseguint el mateix que al segle passat: que els seus concerts siguin una litúrgia entre el públic i una banda que en el directe esdevé abassegadora .
Aquest dimarts tornaven a Barcelona, a un Palau Sant Jordi ple a vessar, al desembre passat en un parell d’hores havien esgotat les entrades posades a la venda (l’any 2000 se’ls havia resistit i no el van poder omplir). I ho van fer per la porta gran, amb un ampli repertori, interpretant molts dels seus himnes (Jeremy, Even Flow, Corduroy, Alive, Better man,…). Tot combinat amb cançons més amagades, com la primera peça de la vetllada The Long Road una cara B d’un single del 1995.
I així, entre consignes reivindicatives (com a Daughter dedicada a la lluita feminista i a les dones) i amb una ampolla de vi a la mà (una imatge repetida de Vedder quan visita aquestes contrades) van passar quasi tres hores de rock al més estil clàssic d’uns ja clàssics de l’escena, per damunt d’etiquetes grunges i alternatives. La seva penúltima cançó de la nit, una versió dels The Who era tota una declaració d’amor i respecte al gènere.
Sols resta demanar ser-hi en la seva propera visita i desitjar que no tardin uns nous 12 anys a venir. Que si s’ha de fer, es farà, i aquí estarem, amb ganes de passar una bona nit de rock.
Trobareu més fotos i el repertori del concert a la pàgina oficial:
https://pearljam.com/tour/history/show/barcelona
