Barcelona, 23 de març. La [2] d’Apolo.
Tothom sap perfectament que tot té un ritme. I que no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble. No sé si us passa els que hi viviu, però quan sóc a Barcelona, vaig corrents a tot arreu, no tinc ni la pausa ni la tranquil·litat que tinc quant sóc al poble. Dic això perquè la gent de les illes, qualsevol illa, tenen fama de ser encara més tranquils, més calmats. Tenen un altre ritme.
L’Andreu G. Sierra, a.k.a. Ubaldo, no és illenc però va saber crear l’ambient idoni abans de passar el relleu als caps de cartell. Mentre la gent anava entrant, amb una perfomance al mig de la sala, va anar construint un clima íntim. Espelmes i música experimental amb el públic assegut al seu voltant. L’atmosfera a poc a poc s’anava preparant, el ritme s’anava alentint.
Fita aconseguida, torn dels mallorquins. Cinc anys han trigat Oso Leone des de Mokragora, que va recollir excel·lents crítiques, a treure Gallery Love (Apollo Records, 2019) el seu nou i tercer disc. I ens hem hagut d’esperar fins al dissabte 23 de març del 2019, a la Sala Apolo 2 per poder escoltar-lo per fi en directe, i tot gràcies a la bona feina de la gent de Curtcircuit.
Els avançaments que ens han anat fent del seu treball, a poc a poc, com gotes d’aigua, amb un altre ritme, ens han fet posar les dents llargues. El primer va ser Virtual U, una meravella del dream-pop, desprès Gallery Love, que ha donat títol al disc i amb un hipnòtic vídeo inclòs i per fi Best in you.
El concert de la presentació de Gallery Love va ser una barreja líquida-electrònica de pop, funk i r&b. A mesura que les cançons anaven caient de l’escenari cap a nosaltres, com una cascada sonora, una olor a mar va anar omplint la sala. Xavier Marin a la guitarra, veu i teclats, Eusebio Alomar al baix, Franco Valenciano a la bateria i amb la col·laboració, quan pot, d’Emil Sanz a la guitarra, ens van portar a Ses Illes, quan el turisme encara les deixa tranquil·les, i es pot respirar la seva pau, la seva natura i el seu ritme. Gallery Love és un disc per escoltar en la pau de casa teva o amb uns bons auriculars, no és música per escoltar mentre la fas petar amb un company en el concert, però els Oso Leone van aconseguir navegar en l’a vegades mar difícil dels directes, li van donar un altre ritme, i naturalment se’n van sortir. Quan vaig sortir de l’Apolo, em vaig adonar que sense voler caminava més a poc a poc, passejava, anava amb un altre ritme.
