Arribo amb les darreres cançons de “A Classic Education”, la banda indie-pop de Bolònia (Itàlia), que acompanya els Okkervil River en la seva gira Europea. Ens oferereix un so càlid, net, ben conjuntat, i amb diferents influències . Els escoltes i et preguntes a què sonen, i et vénen al cap: Joy Division, The Beach Boys, Okkervil River… poques connexions entre ells… potser això avala un estil propi. La curiositat estètica: una pantera negra de porcellana (amb foulard) a primera línia, acompanyant al cantant.
Una pausa ens dóna temps per fer una visita al merchandising i advertir que el públic assistent no omple un terç de l’aforament; Okkervil River no té el reconeixement comercial que es mereix, com els Wilco per exemple, però sens dubte val més que els 25 euros de l’entrada.
I acabada la pausa ens preparem per escoltar el folk-rock dels d’Austin. La sortida a escenari de Will Sheff recorda a Jarvis Cocker, la força, els gestos, la desinhibició, l’energia… l’acompanya una formació pràcticament nova respecte a la que vaig veure al Primavera Sound 2008. Destaca la Lauren Gurgiolo a la guitarra elèctrica, que interpreta amb elegància cada nota, cada acord, evocant seducció i dansa en cada un dels seus moviments compassats amb la música. La bateria sona enèrgica i Travis Nelsen sembla entusiasmar-se especialment en cançons com “Rider” i “Wake and be fine” del nou “I am very far”. Als teclats un Justin Shurburn intermitent, dosificant energies per als moments més intensos. Més sobri Peter Pestorius al baix i concentrant-se en els coros. I Scott Bracket sorprèn en cada cançó amb un nou instrument d’acompanyament, des d’unes maraques a un trombó de bares de color verd.
Okkervil River ho donen tot des de la primera cançó, sonen èpics, molt més contundents que en el so d’estudi. En alguns moments s’ajunten fins a tres guitarres més el baix, i no per això es perden les melodies, ben al contrari; la veu d’en Will sona nostàlgica, dramàtica, romàntica, i es fa protagonista indiscutible a l’escenari; és ell que ens connecta amb la melangia que tots portem ben endins. M’emociona, m’arriba, sento la seva energia i veig al públic contingut (encara assegut). Al meu costat un espectador explota de tant en tant amb un crit, com si la sobrietat del teatre l’obligués a contenir l’eufòria fins al final de cada cançó, l’entenc, sento el mateix, crec que a tots ens passa…
I arriba el primer gran hit del “Stage names”, “Our life is not a movie, or maybe” i ens esperonen… i tothom dret cantant la lletra-poesia rimada del Will Sheff. I després de l’èxtasi arribaria la catarsi amb un solitari Will Sheff a l’escenari, guitarra acústica en mà. I sents aquell plaer inconfessable per la tristesa… i és igual, tant se val si entens o no entens la lletra de la cançó, la veu de Will Sheff et connecta amb la teva pròpia història.
El concert acaba com l’enèssima demostració de força i entrega amb “Unless It’s Kicks”. Ho han donat tot, i en un teatre; a diferència d’una sala de concerts, el resultat es multiplica.
I tothom satisfet per la màgia despresa, perquè sabien que era el moment de no estalviar energies, com si el món realment s’hagués d’acabar aquella nit. No sé si tornaran a fer un disc com l’”Stage Names”, molt millor que “The Stand Ins” o “I am very far”, però veure els Okkervil River al Coliseum va fer que qualsevol de les cançons… sonessin com un hit.
Text: David Camarasa
Fotos: Santi Comelles
