Quina relació hi ha entre el compositor Richard Wagner i una banda de joves anglesos del segle XXI amb una pinta que oscil·la desordenadament entre gòtica, emo i post-rocker? Doncs que per connectar amb The Horrors el primer que hem de fer és seguir les indicacions que el geni alemany va introduir amb el seu concepte d’ “art total”: abandonar les limitacions dels gèneres, obrir la ment i endinsar-nos de ple en una atmosfera ambigua però meravellosament suggerent.
El que vull dir és que no cal perdre el temps en intentar determinar si el so de The Horrors s’acosta més al new age dels 80 o als foscos Joy Division; si tenen tics post-punk o imiten el rock progressiu dels Mogwai. El què els seus incondicionals ens vam trobar dijous passat a Razz 2 va ser un grup de joves amb aire de torturats per la vida i amb un munt de referències musicals sota el braç, però que en el fons sabien el què volien. I és que els The Horrors tampoc van néixer ahir: un encara molt verd ‘Strange House’ (2007) – garage groller i teen – va deixar pas al que fou un dels millors discos de l’any al Regne Unit, ‘Primary Colours’ (2009), nominat als premis Mercury, un termòmetre imprescindible que mesura la qualitat d’allò que es cou al Regne Unit i a Irlanda. Amb ‘Still Life’ (2011), produït per un monstre com Craig Silvey (Arcade Fire, Portishead, Pearl Jam), sembla que per fi s’han consolidat com un dels grups més sòlids i atractius de l’escena indie britànica del moment.
En el cara a cara de dijous a Barcelona, un començament fred, amb molta pose però poc contingut, ens va fer témer el pitjor: seran els The Horrors un altre d’aquells grups d’àlbums potents però directes descafeïnats? Que els hagi produït el pare de ‘The Suburbs’ (2010) hi tindrà alguna cosa a veure? Però una altra vegada les nostres idees preconcebudes ens van jugar una mala passada. Només va caldre temps i un escalfament general de l’ambient perquè els de Southend donessin tot el que la seva timidesa els va permetre. Ens era igual si el cantant no saltava cap al públic, o si el bateria no trencava les baquetes, o si el guitarra no l’estavellava contra el terra: volíem so, un so total, i el volíem ràpid. Per sort, a partir del hit ‘Can See Through You’, les coses es van començar a posar al seu lloc. La base electrònica – conduïda per un Tom Cowanamb aires de Kraftwerk – va deixar d’anar per lliure i es va integrar finalment, i amb ‘Sea Within a Sea’, perla del ‘Primary Colours’, els shoegazing van deixar de mirar el terra i van ser ells mateixos.
El resultat fou un so cada vegada més ple, amb més matisos, i uns temes d’estructura més difosa, amb fronteres diluïdes entre cançó i cançó. Més improvisació, més espontaneïtat, més sentits i menys cervell: en definitiva, tot el què esperem d’un grup que ja considerat com a post-modern. La final apoteòsica ‘Moving Further Away’ ens va reconciliar del tot amb la banda: el guitarrista, Joshua Hayward, ens va ensenyar maneres poc ortodoxes de tocar la guitarra, i Faris Badwan, l’afectat cantant, va mostrar tot el potencial d’aquella veu greu i apelfada. Un èpic final per un modest principi. Llàstima. Però vam marxar amb la sensació que allò tot just acabava de començar. El The Horrors no són d’aquells grups que, quan troben un estil amb el quales senten còmodes, s’aburgesen el segueixen fins al final; aquests nois continuaran madurant i evolucionant per aquest magma incert anomenatpost-modernitat. I no trigarem en comprovar-ho.
Text: Elisenda Lamana Garcia
