Jo sóc un fan absolut d’Animal Collective. Però de molt abans que publiquessin el Merriweather Post Pavillion o l’Strawberry Jam. Em flipaven ja quan els seus sons semblaven pedals extrets d’una rentadora centrifugant, molts anys abans, quan ningú en sabia res d’ells.
No sé si Miquel Serra pensa el mateix, però els seus sons tenen l’atmosfera dels de Baltimore quan encara utilitzaven les guitarres, i el seus sons es qualificaven de neofolk i weird i demés. Això sí, sense arribar a tanta experimentació: a en Miquel se l’entén molt bé.
Però en el concert d’ahir, moltíssims inicis de cançons, amb uns drons pseudo aquàtics i remor permanent de fons, donaven l’entrada a un suau arpegi de guitarra, que et feien pensar, “ara començarà a tocar Banshee beat o qualsevol balada del Feels.
Tant és així, que el segon tema, 10 minuts, de sobte sento en Miquel dient a mitja cançó: there isn’t much that I feel I’d need a solid soul and the blood I bleed. Ho veieu? El que jo us deia (tot i que aquesta és d’un altre disc).
Aquesta pausa cantant, amb la guitarra arpejant i soroll de fons, amb una veu amb reverb (per cert, una veu extraordinària), combinant allò tribal, senzill, amb la complexitat de capes de so –taula amb efectes diversos– i alguns canvis de ritme, van resultar en un tot molt suggestiu, magnètic. A més el so a l’auditori va ser impecable: “ha sonat beníssim, no creieu?”. Sí, absolutament.
Acompanyat de guitarra, baix, taula de so i bateria, i veus vàries, que recordaven en alguns moments la part de Panda Bear en l’arxirepetida influència, pels canons i jocs de veus, o en alguns talls, en que tots plegats feien a la vegada de bateria, fotent-li amb les baquetes.
Va tancar amb Dents i Secret ensenyant la capacitat de fer finals àlgids i explosius. I un bis que finalitzava una hora i poc més d’un concert que ens va deixar molt bones sensacions al cos.
Miquel Serra, camí dels bons bons.
Text: David Tare
Fotos: Dolors Ferré
