Mishima: L’amor feliç (2012)
[xrr rating=8/10]
L’amor és la gran mussa universal, és el motor que ha inspirat infinitat de cançons al llarg de la història, i Mishima amb ‘L’amor feliç’ (TRIS-Warner, 2012) vol explorar-lo des de totes les seves vessants en un exercici de maduresa i complexitat sonora. De la mateixa manera que l’amor, aquest sisè treball de la banda barcelonina demana temps perquè no és fàcil ni obvi, sinó que genera interrogants i contradiccions des del primer fins l’últim minut. Com la vida mateixa. Per tant, sigueu pacients i deixeu que amb els dies aquest univers metafòric us vagi atrapant. A poc a poc.
‘L’amor feliç’ s’endinsa en aquest gran tema a través de l’humor, la desesperança, la passió, la mort i el desig, i alhora ho fa des d’una diversitat d’estils que sempre és mou dintre dels paràmetres del pop. Uns elaborats arranjaments de guitarra i piano i un més acurat treball d’estudi – de nou sota la producció de Paco Loco– el diferencien dels anteriors ‘Set tota la vida’ (2007) i ‘Ordre i Aventura’ (2010), i el fan guanyar en solidesa i profunditat. ‘No existeix l’amor feliç’, versió de ‘Il n’y a pas d’amour hereux’ de Georges Brassens -a mig camí entre la chanson i el brit pop de Pulp– sembla l’embrió al voltant del qual es mouen la resta de temes del disc. Un dels moments més brillants se l’emporta ‘Els crits’, un tractat sobre l’angoixa a ritme trepidant que desemboca en un final lent i acústic amb regust de final de tempesta.
Les dosis d’humor salven ‘L’amor feliç’ de caure en un pou –de vegades- massa profund. La tornada ‘n’està fins el collons de tu’ a ‘El camí més llarg’, un sentit més estricte del pop al single contagiós ‘L’última ressaca’ o la surrealista ‘Ossos dins d’una caixa’ son un perfecte respir a la gravetat emocional de ‘Ningú m’espera’ o als malsons passats que es fan presents de ‘La vella ferida’. Una encertada maniobra d’equilibri en què cançons com ‘El que em van dir’ i ‘Rilke’ (versió d’un poema d’aquest autor) se sostenen per sí soles.
La incorporació definitiva a la banda de Xavi Caparrós (al baix) i Alfons Serra (a la bateria) i la seva participació durant el procés de creació del disc, probablement hagi tingut molt a veure amb un resultat final més treballat i ric en matisos. Amb ‘L’amor feliç’ constatem com Mishima continua pujant amb fermesa uns esglaons que el seu públic li posa cada vegada més amunt.
