Si l’Eli “Paperboy” Reed fos un gelat seria un Magnum. Sí, un Magnum de vainilla recobert d’una fina capa de xocolata negra. Algunes cançonetes dolces, alguns temes frescos i sobre l’aspecte juvenil i caucàsic de noi “acomodat” de Nova Anglaterra un revestiment d’intens soul afroamericà. Trepitjà l’escenari fet un pinzell: americana, corbata, sabates d’immaculada brillantor i una clenxa que, a diferència de la resta de detalls, aguantà inalterable durant tot el concert. Un Magnum Premium, vaja.
No seria just, però, començar parlant de l’actuació del bostonià sense abans mencionar que aquesta va anar precedida per un repertori de set cançons interpretades íntegrament pels gironins The Pepper Pots, que després acompanyarien el nord-americà durant tot el seu concert. Elegants els mascles i moníssimes elles amb els seus vestidets curts (i si això fos l’APM? apareixeria el famós tall “Ui, que machista!“) van deixar el llistó, d’estilisme però sobretot musical, a un molt bon nivell, el nivell que els ha portat a tocar a d’altres places de renom d’arreu el nostre planeta.
L’Adriana, l’Aya i la Marina, en el que semblava una sana competència, van anar rellevant-se en la funció de cantant solista demostrant, una a una, les seves dots vocals. Les coreografies simples i divertidament innocents amb aires 50’s acabaren d’arrodonir la posada en escena.
Amb excel·lent tessitura ens oferiren un tast del seu Train To Your Lover (2011) amb temes com I Can’t Choose, You Hurt Me Really Bad, Can’t Let Him Go, Train To Your Lover o Wanna Blindly Trust In You i un petit glop del Now! (2009) amb Real True Love.
Tornem de nou amb Mr. Paperboy, presentat com l’estrella de la vetllada i rebatejat pels catalans com Eli “Pepperboy” Reed, per fer-se’l més seu. Només sortir va revolucionar la sala, un recinte ple de gom a gom ansiós d’escoltar la sorprenent veu de l’artista. Els entesos creuen reconèixer en ella trets i influències de Tyrone Davis (que efectivament semblen ser-hi) però els seus xiscles recorden inevitablement a James Brown. Al meu costat, un individu reciclat del Proyecto Hombre que s’embolica i posteriorment es fuma un porro (sense fer-lo rular!) està d’acord: – Venga James Brown, dale caña! – baladreja roncament. Per acabar-ho d’adobar la Jennifer, la famosa xoni de Castefa, també ha vingut: el primer cop que el cantant s’apropà al marge de l’escenari aquesta li etzibà a pulmó obert un “I love you!” que en primera instància fa riure els adjacents. Malauradament no va entendre que les bromes més val no cremar-les i, vergonyosament, es va passar tot el concert increpant al pobre nano que ja no sabia on amagar-se.
Sia com sia el tàndem Paperboy/Pepper Pots sonà magníficament bé. El seu projecte discogràfic conjunt, l’EP de versions Time And Place, va ser repassat íntegrament amb mestrança: Time And Place, There Ain’t No Man That Can’t Be Caught, Take It Like a Man i, el moment més memorable de la vetllada, el duet format per l’Eli i l’Aya amb Don’t Mess Up a Good Thing.
Com no podia ser d’una altra manera també hi hagué temps pels temes originals de l’intèrpret, com l’inicial i espectacular The Satisfier o Come And Get it, així com per grans temes del soul com Don’t Sign The Papers Baby (I Want You Back) de Jimmy Delphs.
I per últim un homenatge al grandíssim Ray Charles amb la interpretació de I’ll be your servant, on rodejat per uns Pepper Pots fent cors i palmes l’estatunidenc s’acomiadà d’aquella peculiar fauna urbana que es donà cita en l’emblemàtic recinte del Paral·lel barceloní.
I és que el soul, germanes i germans, el portem tots a dins.
Text: Alex Reuss
Fotos: Ma.Carme Montero
