Totes les capçaleres que signem aquest manifest tenim en comú la passió per la música, que cadascú reflecteix a la seva manera, amb les pròpies peculiaritats i amb independència. A part d’això, una altra característica ens defineix pràcticament a totes: amb excepcions, a les nostres pàgines el comentari polític havia estat fins avui tangencial o fins i tot inexistent, quan algunes ja toquen prop dels trenta anys d’existència. Tot i així, vivim un moment històric extraordinari que requereix respostes no menys extraordinàries per part de tothom. No se’ns escapa que Espanya passa per moments molt complicats ni tampoc que es demana al ciutadà de renda mitjana-baixa un esforç enorme que es tradueix dia rere dia en centenars i milers de nous drames humans. Alhora assistim atònits als beneficis milionaris dels directius de Caixes que han esquinçat el país, a les escandaloses indemnitzacions d’alts càrrecs que abandonen llocs de responsabilitat enmig de l’escàndol, a la indecència de bona part dels nostres polítics. Amb aquest panorama el Govern espanyol ha decidit reblar un cop més el clau d’una situació ja insostenible amb una sèrie de mesures que condemnen la ciutadania en general a poc menys que la indigència i un sector determinat, el de la música i la cultura popular, a la desaparició.
D’entre les mesures adoptades el passat divendres 13 de juliol s’hi troba l’increment del 8% al 21% de l’impost del valor afegit (IVA) sobre el preu de les entrades a sales de cinema, teatres, festivals musicals i concerts. És el cop de gràcia definitiu per a un sector que depèn de la despesa en oci per sobreviure i que progressivament s’ha vist acorralat per les decisions dels nostres governants. Perquè al món de la música popular, a diferència d’altres sectors industrials i fins i tot culturals, la subvenció sempre ha estat escassa quan no directament nul·la i, tanmateix, la llista de travetes a la iniciativa privada per part de les Administracions és interminable: des de la promesa incomplerta de l’anterior Govern espanyol de considerar els discos i els directes com a productes culturals i rebaixar-ne l’IVA al 4% fins a la prohibició a menors d’edat a accedir a una sala de concert, passant per les periòdiques traves a promotors i hostalers per impedir que programin música en directe. Especial èmfasi mereix la nul·la resposta que han donat els nostres governants durant l’última dècada al problema de les descàrregues il·legals, que s’ha endut per davant infinitat de llocs de treball a discogràfiques i distribuidores.
Discogràfiques, distribuidores, promotores, sales, empreses de promoció i comunicació, tècnics i, per damunt de tots, músics són els grans damnificats del menyspreu i fins i tot rencor que mostren els nostres governants cap a un sector que suposa bona part d’aquest 3% del PIB generat per la cultura i que es troba en procés de descomposició. També un dels nostres millors aparadors possibles per a la marca “Espanya” que als nostres polítics tant els agrada passejar: algú dubta del bé que fa per la imatge i l’economia del país els nostres músics i festivals?
Evidentment, entre els damnificats també hi som nosaltres, la premsa especialitzada, que veiem com la publicitat (una important font d’ingressos; i insistim: no el diner públic) cau en picat. Primer se’n van anar les discogràfiques com a conseqüència de les nul·les vendes, després les grans marques a causa de la caiguda en el consum i ara ho faran les promotores, sales i festivals, condemnats per la pujada de l’IVA del ministre d’Hisenda, el senyor Montoro. Això, unit a la inevitable caiguda de les vendes de quiosc, definitivament ens deixa en una situació difícil de gestionar.
Per això, la raó de ser d’aquest manifest és doble.
D’una banda, mostrem la nostra absoluta solidaritat amb la resta de companys del món de la música, oferir el nostre suport alhora que demanem el seu: si de tot això res se’n salva serà únicament per la força que mostrem units.
I de l’altra, ens dirigim a tots els que ens llegiu, que ens consta que sou molts i fidels. Gran part de vosaltres sou molt joves i no teniu referències per contrastar la gravetat de la situació que estem vivint. La veritat és que el temps s’ha acabat i ens trobem davant d’un ara o mai: o reclamem allò que considerem just o ens en veurem privats per sempre. I aquesta advertència es refereix tant a la possibilitat de veure el teu grup preferit tocant a la teva ciutat com a l’accés a l’educació i a la sanitat. No ens correspon a nosaltres assenyalar unes sigles concretes, però sí demanar-te que actuïs d’acord a la teva consciència des d’avui mateix respecte a tot el que passa al teu voltant, visquis a Barcelona, Madrid, Burgos o un poblet de Galícia. No callis. No t’acomodis i reclama el que consideres just. I si malgrat l’esforç encara ens ho neguen, important, no t’oblidis de res del que ha passat i pugui passar quan arribi l’hora de votar.
Il·lustració de Pepo Pérez
