Dijous 16 d’agost de 2012. Restaurant Can Rin. Can Rin és un restaurant, un bon restaurant, de Cabrils. Cabrils del Maresme no confondre amb Cambrils del Baix Camp… Doncs aquest restaurant té una terrassa molt xula i agradable on des de fa uns anys, en els mesos d’estiu, hi programen concerts “acústics” de petit format gratuïts. Avui hi toca en Ramón Rodríguez “The New Raemon” i Germana (ell amb les seves dues filles). Per tant, no és gratuït que avui entrevistem a Prats (Marc Prats, teclista de The New Raemon i ex-teclista de Madee; Lluís Cots, ex-bateria de Madee i Pep Masiques ex-baixista de Madee). Recordem que en Ramón Rodríguez era cantant i guitarra de Madee. D’aquí aquesta “casualitat” de data… A més a més, en Pep Masiques és el propietari de Can Rin i en Lluís Cots és el tècnic de so en els concerts. D’aquesta manera tot queda lligat i tot queda a casa.
Un cop finalitzat el concert i que en Lluís hagi recollit una mica les coses, ens dediquen una mica del seu temps, aprofitant que és la primera hora dels sopars i en Pep pot estar una estona amb nosaltres.
Així que comencem…
Sembla que Prats, pel nom, sigui un projecte personal d’en Marc, però pel que hem vist a la promoció del disc a les xarxes no és ben bé així. Ens podríeu explicar com sorgeix el projecte?
Comença, com no podria ser d’una altra manera, en Marc: a mi m’agradaria dir que el funcionament dels grups és molt divers i cada grup funciona d’una manera pròpia i no hi ha una llei ni una norma ni res que s’imposi per sobre de les altres. En aquest cas si que va ser un projecte que va néixer de cançons meves, però de seguida es va incorporar en Lluís a participar amb les cançons i després vam gravar el disc amb uns músics i finalment, la banda, ha acabat sent una altra. En Lluís puntualitza: en Pep també hi ha sigut des del principi… Ens vam anar incorporant mica en mica… I en Pep hi posa la punta final: si home, clar, tot neix d’en Marc que tenia uns temes…
Ens acaben comentant que en Marc va ser el que ha estira’t el carro o ha encès la metxa i és, en definitiva, el que porta el timó del grup. I que no és un concepte de cantautor sinó que són una banda, formada mica en mica i d’una manera bastant espontània. Tot i que no dubten que el nom portarà aquesta confusió.
I, per tant, d’on ve el nom?
En fan broma… Marc: a Prats també vam tenir mesos de pensar amb noms i al final… I enganxa en Lluís: som tant dolents amb els noms… En Marc ens ho acaba explicant: era com, vols dir ara anar a buscar un nom que soni guai que vulgui dir no sé què… Em semblava un procés mental d’adolescent de quan teníem bandes de fa vint anys, no? Hòstia, doncs mira, són cançons meves i és un projecte que ha nascut així doncs li podem posar Prats que la paraula és maca i el significat també està bé…
Per tant, no va lligat al teu cognom…
En Lluís s’avança: una mica, una mica sí… I en Marc puntualitza: hi pot anar, però pot deslligar-se… No crec que sigui molt important si és un projecte més personal o no sinó si realment agrada o comunica.
Entrem a parlar una mica del disc. Com és que es va gravar el disc amb una banda i ara la banda és una altra?
Marc: bàsicament és que en Dani Vega, que va gravar les guitarres, doncs està amb el projecte de Mishima i aleshores li era difícil liar-se amb una altra banda per compaginar els directes. Tot i que el nucli de la banda som nosaltres i hem incorporat un guitarrista i un teclista per acabar de conformar la formació de directe. En Lluís aclareix: ho hem fet per poder fer el que hem gravat mínimament i amb dignitat en directe. Per poder defensar el que hem gravat necessitem ser cinc persones.
I en aquest punt, entre rialles, hi ha una breu discussió. En Marc fa broma i diu que ell era partidari de portar-ho tot gravat i en Pep hi posa cullerada comentant que volia fer playback. I en Lluís si posa fort i descobreix la veritat i és que ell volia ser un trio i en Marc molta gent. D’aquest punt se’n desprèn el bon rotllo que tenen entre ells. En Marc ens comenta: si que ens vam plantejar de disparar coses gravades. Que es pot fer, eh, vull dir que és lícit i legítim, però potser els grups de rock no estan tan acostumats a fer-ho i ens va semblar una mica… provem primer a veure com toquem tots, com sona i més endavant ja veurem… En Pep ens recorda que sempre han tocat bastants amb els grups en els que han estat.
A Madee éreu sis… bé, havíeu arribat a ser sis…
Pep: exacte! Érem sis… Per això… I en Lluís apunta: jo hagués volgut poder-ho fer amb tres, però era molt difícil de defensar-ho amb tres perquè hi ha moltes guitarres elèctriques, en Marc no és guitarrista, aleshores era difícil amb tres fer tots els teclats, totes les guitarres gravades que amb els temes eren importants. Si haguessin estat secundaris, doncs mira, amb tres ho haguéssim pogut defensar.
Les cançons són escrites totes per tu Marc…
Marc: totes menys una què és d’en Toti Soler la música i la lletra del poeta Joan Vergés.
Quan fa que escrius i quan fa que et vas decidir a publicar?
Marc: ja havíem fet algunes cançonetes i vam fer un EP amb quatre cançons fa tres o quatre anys. Va ser una mena d’assaig per veure si ens tiràvem a fer una banda i a treure un disc. Durant aquest procés jo vaig anar fent cançons i quan en teníem vuit o nou… Hòstia, i què fas amb allò? El més normal és ensenyar-ho, no? Mostrar-ho… I llavors vam dir: “gravem, gravem un disc”. En Lluís concreta: ho vam fer perquè hi havia bon material per fer alguna cosa sinó no ens haguéssim liat. Vam esperar una miqueta més, perquè volíem fer-ho un any abans, però faltaven temes perquè el mínim en un disc són nou temes i és el que ha acabat sent.
En Marc ens acaba responent la pregunta: amb les lletres si què és una experiència bastant nova. Potser ha estat la part que m’ha costat més temps, perquè una cosa és fer música, cançons, la la la o inclús lletres en anglès, però en català has d’intentar que a part de sonar bé rítmicament dir alguna cosa i que estigui ben dita.
Lligat amb aquest tema, no sorprèn que les lletres siguin en català, perquè cada vegada sorprèn menys aquest tema, però si que és el fet diferencial dels grups on heu tocat o esteu tocant, com els Madee o The New Raemon, ja que els idiomes eren en anglès o en castellà. És perquè us fa sentir més còmodes o és una evolució natural?
És una qüestió de la llengua pròpia –comenta en Lluís-. En Marc és el que fa les lletres i no es veu fent lletres en castellà. No és la seva llengua… En Marc s’explica: fer lletres en anglès si no ets anglès o americà o que parles en anglès té un punt de fals o d’amagar-te o de, bé… I col·labora en Pep: és el moment que estem ara… abans fer lletres en català, quan érem els Madee, fa uns anys, s’associava al rock català i estèticament no estava tan ben vist…
Potser s’associava al tema nacionalista independentista, per dir-ho d’alguna manera…
Marc: Si, el rock català que hi havia hagut… Però en la moguda del rock independent que hi havia no hi havia grups que cantessin en català. Però això ha canviat, com sabeu… Per sort, per sort… Si cantes en català no se t’identifica amb una ideologia determinada. Hi ha grups en català de molts estils diferents i no passa res. S’ha normalitza’t, diguem-ne… D’alguna manera vam haver de passar per aquest procés dels anys noranta, de tot això del rock català, on no es mirava tant la qualitat com si un grup anava més per aquí, perquè interessava, o més per allà… bé… I ara no, ara ja no. Hi ha grups que canten en català i poden parlar de coses molt diverses i són d’estils molt diversos i no se t’encasella.
Aprofitant que tractem el tema de l’idioma, parlem de l’escena musical actual a Catalunya, ja siguin grups que cantin en català, castellà, anglès… Com la veieu?
Lluís: amb algun aspecte millor que fa anys. Millor vull dir que bandes que fa uns anys eren més independents ara es poden guanyar més la vida, entre cometes també, perquè en el moment en què estem és difícil, però les bandes que abans anaven per un altre camí molt més underground ara… Continua en Marc: s’han professionalitza’t… Jo la veig molt bé, molt bé… Que tothom canti com vulgui… I acaba en Lluís: ara hi ha menys underground que abans o diguéssim que aquell camí ha anat un pas més enllà i s’ha posa’t més al seu lloc, diguéssim…
Ha facilitat molt tot el tema d’internet, les xarxes socials…
Lluís: la indústria musical ha canviat totalment. El mainstream s’ha posa’t el seu lloc i no tot són vendes sinó el que cadascú pot aportar musicalment. Tot des d’un criteri musical no tant comercial. Segueix en Marc: i això està bé… I també, els avenços tecnològics han fet que bandes que no tenen ni un euro i que estan tocant en locals petits puguin gravar pràcticament un disc, si tenen coneixements, o una maqueta molt ben feta des de casa seva. Amb un ordinador, una targeta de so i quatre instruments pots fotre un disc si vols…
Creieu que això ha fet perdre qualitat? El fet que hi hagi molta oferta i que qualsevol pugui fer un disc pot afectar-ne la qualitat?
Lluís: més que oferta és que no hi hagi tants diners per gravar. Qualitat en quan a so vols dir?
No… qualitat musical també…
Lluís: no, no, al revés, cadascú pot aportar la seva manera de fer música i no pensar tant en com ha de ser per vendre sinó que cadascú pot expressar molt lliurement la seva música. Evidentment sempre hi ha còpies d’altres coses… En Marc hi està d’acord: sigui com sigui és positiu. Democratitza una mica i estén les facilitats per fer música i poder-la enregistrar… Això és perfecte. I a continuació, en Lluís, treu un tema que hi va relaciona’t i comenta que viure de la música és més complicat i en Marc hi acaba posant la seva visió: això és un altre tema… el panorama comercial i l’estat de salut econòmic del sector diguem que és bastant penós, però com tot plegat. No és que siguem diferents de la resta, però si que a la situació econòmica fotuda si afegeix que el sector de la música està vivint uns canvis que ja no es tornarà enrere i encara estem en un procés de transformació que no ens acabem de trobar i això crea incertesa i dificultats a l’hora de poder viure d’això o sobreviure… una mica més de sobreviure.
Tornem al disc. Hem pogut escoltar dues cançons que estan penjades ja a la xarxa que són “Pla delirant” i “Vols i dols”, tot i que comentes que ja en sona una tercera per Icat FM. L’estil és entre el pop i el rock, per on us heu mogut sempre. És on us sentiu més còmodes?
En Marc és sincer: és el que sabem fer, no? No fem jazz perquè… I en Pep en fa broma: perquè no en sabem! Esclaten a rialles.
I quines són les vostres referències musicals?
Aquí cadascú hi diu la seva. Lluís: molt diverses. Nacionals d’aquí com també de fora. Molt clarament ens agraden molt The Flaming Lips, Interpol… Marc: Interpol, Deerhunter, The National… Pep: Bon Iver… Torna la roda a en Lluís: i també clàssics ens poden agradar, de fa anys… Pep: The Cure, The Clash… Lluís: i d’abans també! Tot una mica. Agafes tota la teva història musical… I acaba fent-nos un resum en Marc: el que passa que d’alguna manera és un procés dels últims vint anys que hem anat fent música tots amb diferents bandes i en diferents moments i aquest és un altre pas, res més… És… no sé com t’ho diria… És el camí que estem fent sense necessitat d’arribar enlloc és aquest: tocar rock amb diferents bandes.
Bé, anem acabant… Vau tocar al Cruïlla, que si no anem errats, va ser la primera actuació en directe…
En Marc ens rectifica: bé, vam fer un Clap a la sala petita… un bolo familiar…
És veritat que van tocar al Clap i ara tocaran al Mercat de Música Viva de Vic.
En Marc ens ho confirma i en Pep ens recorda que abans faran un previ a Can Rin.
Tens raó Pep, el 13 de setembre, oi? Ens ho va xivar en Lluís… (Rialles) Un concert que no estava programat i no sé si es pot dir…
Lluís: si, si que es pot dir! Ara es farà una pròrroga en els concerts d’aquí a Can Rin i tindrem a Anímic el dia 6 de setembre; el 13 nosaltres i el 20 vindrà Daniel El Higiénico. I estem intentant portar una bèstia el dia 27, però això si és possible… És molt possible que no surti, per tant, millor no dir-ho. Si surt, doncs perfecte, sinó no.
Enganxant amb el tema dels directes, heu tocat sense tenir el disc publicat. La gent ve a veure-us i potser només ha escoltat dos cançons. Com heu notat i quina reacció ha tingut el públic? Com us heu sentit vosaltres?
Lluís: prou bé. Això ens ha anat bé…
Suposo que és diferent anar a tocar quan la gent es sap les cançons i hi ha moltes reaccions i reps molt, a tocar quan la gent va a esperar que es troba, no?
Ara comença en Pep: a veure… encara ens falten fer molts concerts perquè la gent comenci a conèixer les cançons… Tot just estem començant. I continua en Marc: si… tant el bolo del Cruïlla com el bolo de Vic són… bé, no una mostra, però estem arrancant… Evidentment, ens fa falta anar tocant i que la gent escolti el disc per anar agafant aquest feedback que deies. I acaba en Lluís: el que passa que la gent no es pot esperar a Madee, perquè és molt diferent. És molt diferent. No va pel mateix camí tot i que hi ha coses, però…
Bé, no deixeu de ser un grup diferent encara que la base sigueu els Madee. I quan sortirà el disc?
Marc: el 10 de setembre…
Així que ja ho sabeu, ja podeu comprar i escoltar el “Pla B” dels Prats. Doncs ho deixem aquí… Moltes gràcies pel vostre temps i molta sort en aquest nou projecte! I ara… anem a sopar!
Fotos: BCore – Biel Capllonch
