Diumenge hora del vermut. Ens trobem amb els FOO (l’Oriol Senan, l’Ernesto Moles i els germans Ishanda, en Daniel i en Pol). Quedem a la plaça de Virreina de Barcelona, perquè si haguéssim de quedar amb ells no sabríem si fer-ho a Barcelona, Lleida o Tarragona (les tres capitals on viuen escampats actualment).
Es van conèixer a la Universitat de Lleida. Tot i que de Lleida només ho són els germans Ishanda. L’Oriol és de Nou Barris de Barcelona. I l’Ernesto, fan broma dient que no té pàtria, però és del poble de la franja de ponent de Binèfar. També ha viscut a Sucs, un poble del protectorat de Lleida. L’Ernesto i l’Oriol van estudiar Biotecnologia. En Pol està acabant d’estudiar Dret, no la recomana a ningú. I en Daniel, el més petit, anava a l’institut. Es van conèixer, sobretot, a les festes universitàries com l’Agrònom de Ferro.
Després d’aquesta contextualització de cada un d’ells, ens posem a la feina…
Quan vau començar com a grup ?
Pol: quan ens vam conèixer, ens vam adonar que tocàvem la guitarra o el baix i el meu germà tocava la bateria. Ens vam posar a assajar i vam fer un bolo en una festa universitària i després ens vam anar trobant, però d’una manera més seria. Assajàvem com en un búnquer d’un amic, sinó una cuina o un soterrani. I quan ens feien fora d’un lloc anàvem a un altre. Oriol: després vam tenir un “parón” d’uns quatre mesos perquè vam anar d’Erasmus. Pol: després vam gravar una segona maqueta, com bonament vam poder, i ens vam apuntar a diferents concursos, però no en vam guanyar cap. Casualment, en una persona d’un jurat d’un concurs de Barcelona li va agradar la maqueta i va veure possibilitats de fer alguna cosa millor. Aquesta persona, en Marc Molas, feia poc que tenia un estudi de gravació i un segell independent. Es va involucrar molt i també ens va produir el disc. Això era finals de 2010 que vam gravar el disc… El disc fa molt que el vam gravar i el vam presentar al desembre de 2012 a l’espai cultural El Niu de Barcelona.
Com és que heu trigat tant en presentar el disc?
Pol: gravar-lo va ser ràpid. En Marc ens va proposar gravar-lo en directe i la idea ens va semblar molt bona, perquè érem un grup que no teníem molta experiència i fer un disc súper ben produït, que tot sones perfecte i després ens vinguessin a veure en directe, la gent diria: “hòstia, ens han enganyat!” (rialles) Oriol: i així també té més canya…
Volíem saber si era gravat així per qüestió de filosofia, ja que el so és una mica garatge i, ens recorda a grups com Kings of Lions o The Strokes. Us hi identifiqueu?
Daniel: bé, és la música que escoltem sovint…
Sobretot a la sonoritat de gravar el que després es correspon amb el vostre directe…
Pol: va ser una proposta que ens va agradar i, un cop ho hem fet, jo no descartaria tornar-ho a fer. Oriol: vam gravar veus i guitarres primeres i segones “tomes”…
Ho vau fer pel tema econòmic?
Pol: No, no, no… Ernesto: no, que va! Es van involucrar moltíssim. Pol: abans de començar vam tancar un preu i punt i final. L’equip d’en Marc és tot analògic, la taula de so és dels anys 70 i això també va impregnar-se en el so. Oriol: en canvi, ens va costar bastant la mescla, perquè tenim alguns gustos i idees, però plasmar-ho ens costava… Pol: és difícil que algú t’entengui. Tens clar les idees, però explicar-ho i que t’entenguin, sinó ho has fet mai, és difícil. Però això ens ha servit per aprendre i fer-ho millor la següent vegada. Oriol: a més a més, estàvem a Lleida i cada cap de setmana havíem de baixar… Daniel: i tots els caps de setmana ens els passàvem tancats a l’estudi… Pol: i fer una mescla és molt i molt pesat… Quan portes més de dos hores escoltant la mateixa cançó tot et sona igual i acabes saturat. I acabàvem sortint de festa…
I els vostres gustos i influències?
Pol: si que hem escoltat discos dels que ens heu dit abans, però són molt diferents i variades… Ens agrada molta música de diferents anys i variades. Bé, a l’Ernesto li agraden molt els Slipknot, sobretot quan tornem d’un bolo. Ell condueix, es veu un Red Bull i fot Slipknot i el que vagi de copilot s’aguanta… (rialles) Ernesto: tinc un disc de directes boníssim… Daniel: si que vam coincidir, quan vam començar, que als quatre ens agradaven els Red Hot Chili Peppers. Altres bandes també, però amb els Red Hot vam coincidir. Pol: quan fèiem versions eren dels Red Hot Chili Peppers, però quan vam gravar el disc ens vam oblidar d’ells… Daniel: també érem més joves… Pol: el rock dels anys 70 ens agrada molt. Els grups britànics dels 80 com The Smiths o The Stone Roses. El rock dels 90… A vegades ens diuen “però com soneu?” doncs a rock dels 90.
També ens recordeu als Artic Monkeys…
Daniel: molts amics meus també ens ho han dit… Pol: és un grup que no he escoltat… Oriol: a mi m’agraden cançons dels Artic, però mai he escoltat tot un disc. Daniel: més que del so en general, de detalls, de frases, d’empalmar una frase amb una tornada i algun amic m’han dit “hòstia, això sona igual que la cançó dels Artic” i jo els hi dic “doncs no conec la cançó…” Oriol: suposo que els Artic van fer un canvi de rumb en la música indie, van marcar una època i van influenciar a diferents bandes. Pol: hi ha èpoques en que el rock i el indie es reinventen, no? Daniel: a nosaltres també ens passa a l’hora de composar. Hi ha temporades que és més tranquil i pausat i n’hi ha que tot és més “canyero”…
I, parlant de composar, com us ho feu?
Pol: és una dictadura. Jo arribo i dic: “hem de fer això” (rialles) Arribem al local i un diu, tinc una idea, i a partir d’aquí comencem a desenvolupar. Oriol: de les cançons, de les lletres, vam fer una mica, perquè va venir així, com els Doors (abans que fracassessin). Fem una cançó i la tenim, en teoria acabada, i la toquem en directe i mirem la reacció i l’anem modificant. Pol: els temes van madurant… Ernesto: encara ens passa, que anem tocant i anem canviant coses de les cançons, sobretot les noves…
Perquè les dels disc també es van modificant?
Ernesto: No, aquestes ja estan tancades, bé, poder modifiquem alguna coseta, algun final, però no massa… potser en directe si que les adaptem, potser si que sonen més potents.
I el tema de l’idioma? Perquè l’anglès?
Oriol: va ser natural… no va ser buscat. Escoltàvem les bandes en anglès i va anar així…
Suposem que també hi fan les influències…
Pol: jo crec que és això! Tota la vida he estat escoltant grups que canten en anglès, tot i que també m’agraden grups d’aquí, i ens vam posar a composar i a fer temes. Les versions ja les fèiem en anglès… I va sortir de manera natural. Més o menys com que dominem, no ens costa, no ens suposa un gran esforç.
L’idioma pot ser una barrera?
Daniel: gràcies a Déu tenim estudis i no ens costa… (rialles) Ernesto: potser costa més que el públic entengui les lletres…
Per exemple, hi ha bandes que han fet l’evolució de l’anglès al català o castellà i això els hi ha facilitat expressar-se millor i arribar a més persones.
Pol: les bandes que han canviat ho han fet per obrir-se al mercat espanyol. Només cal veure l’evolució d’algunes bandes com Mishima, Love of Lesbian… Per exemple, jo era molt fan de Sidonie, però quan cantaven en anglès. No entenc perquè van canviar… (rialles). Oriol: a mi també m’agraden moltes bandes que canten en català o castellà, però si cantéssim en català no seriem FOO seriem una altra cosa… Estarem contents del què fem i serem bons si som nosaltres mateixos, per això cantem en anglès.
I vosaltres que utilitzeu l’anglès com a llengua vehicular, a quins estudis uns agradaria gravar?
Pol: a Suècia hi ha estudis molt bons, també a Alemanya… Tampoc cal anar molt lluny, a Espanya també hi ha molt bons estudis. Oriol: a Abbey Road a Anglaterra… Daniel: i anar a Estats Units a fer les mescles… (rialles)
I ara què us plantegeu? I de cara a l’any vinent?
Pol: doncs volem fer un disc nou. Hem fitxat per Poropopero i uns de Madrid, a través d’un bloc, ens estan preparant una minigira. Oriol: nosaltres volem ser músics i tocar. I buscar-nos els “bolos” i gestionar-ho vol molta dedicació i és poc gratificant. I volíem algú que tingués més contactes. Pol: portem un any i mig que intentem tocar per Espanya… bé, a Madrid hi hem tocat tres cops, també a València, a Saragossa, León, Monzón… A Catalunya hi hem tocat moltíssim, sobretot a Barcelona i Lleida, però també a Reus, Tarragona, Torelló… Però volíem muntar alguna cosa sòlida i amb l’ajuda de Poropopero esperem poder-ho fer. Aquest any volem tocar a saco i presentar el disc, encara que faci temps que l’hem gravat. I a finals d’any preparar el segon disc.
Les xarxes socials creieu que us han ajudat a donar-vos a conèixer?
Pol: jo personalment hi estic molt en contra. Sóc una persona molt discreta… però actualment és indispensable. Tenim penjat els disc per escoltar a Spotify, Grooveshark, Bandcamp, Itunes i Amazon. Que algú posi al google el teu nom i pugui escoltar el teu disc és fantàstic. Però tenim clar que no ens forrarem… Oriol: internet és bo perquè ha provocat que més bandes es donin a conèixer. El que ara et gastes en mòbil i connexió a internet, abans t’ho gastaves en discos i concerts, per exemple. Jo, com a músic i persona que m’agrada la música, intento gastar-hi diners anant a concerts o comprant discos. Si algú compra el nostre disc els diners van a la discogràfica, que ha cregut amb nosaltres, i per nosaltres. Com menys intermediaris hi hagi millor pels grups. Pol: a altres països tenen una altra percepció de la música i la cultura. Es valora més, crec… Està molt bé poder escoltar un disc gratis, però si no t’hi dediques no saps les hores, diners i feina que hi ha al darrera. És clar que no ens hem de forrar venen discos, però almenys recuperar el que hem invertit. Oriol: hi ha molta música i aquests mitjans fomenten la promoció. No s’ha de prohibir. Pol: s’han d’oferir els dos formats…
I també cal valorar que les xarxes socials i internet posa al mateix nivell a tots els grups, pel que fa a les possibilitats.
Pol: podem moure’ns com a banda gràcies als blocs i mitjans independents petits que fan difusió de grups que els grans mitjans no en fan gaire cas.
Com us gestioneu el fet de treballar i tocar i que estigueu repartits pel territori català?
Oriol: doncs perquè les ganes i la motivació et fan moure… Pol: quan sabem que tenim concert o assaig, ho deixem tot… és la nostra prioritat. Ernesto: i els assajos en fem un cap de setmana a Barcelona i un cap de setmana a Lleida. I tot el material el tenim a Lleida. Daniel: les ganes de tocar et fan moure el que faci falta. Pol: i quan quedem per assajar aprofitem per posar en comú les idees que hem anat tenint al llarg de la setmana per a les composicions… Ernest: o ens enviem documents d’àudio o vídeos… Pol: ho portem bé…
I per anar finalitzant, ens podeu dir els discos que us han marcat?
Pol: “Blood Sugar Sex Magik” dels Red Hot Chili Peppers. No sembla a res del què fem nosaltres, però m’encanta. Cada vegada que l’escolto flipo. És un disc amb molta màgia per com es va gravar: en una mansió, amb Rick Rubin un dels grans productors que hi ha al món. És un dels grans discos! Oriol: jo, personalment, diré The Verve “Urban hymns”. Li vaig regalar a en Pol pel seu aniversari. M’agrada molt. Bé, dels The Verve m’agraden els quatre discos… I The Strokes “Is this it” l’escoltem moltes vegades. Pol: un disc que escoltem molt, que també els posaria entre els tres primers, és una banda anglesa que es diuen The Bishops. Els vaig veure al FIB el 2009 i m’encanten. També un disc que escoltem bastant és The Stone Roses, el primer homònim. Ernesto: “By the way” dels Red Hot Chili Peppers. És un disc on hi tenim moltes influències. I “(What’s the story) morning glory” dels Oasis. Aquest l’escolto moltíssim. I “Iowa” d’Slipknot! (rialles). Pol: un altre disc que escoltem moltíssim és el primer dels Led Zeppelin. Daniel: jo sóc gran fan de la música clàssica. Escolto tot el dia música clàssica perquè estic estudiant música clàssica de percussió clàssica, d’orquestra simfònica. I a mi això és el que m’agrada escoltar. Però d’aquest estil de música jo diria el “Is this it” dels Strokes que cada matí quan em llevo me’l poso. Són temes senzills però molt ben fets. De música clàssica m’agrada tota: Wagner, Txaikovski, Beethoven… Sobretot les grans simfonies amb molts percussionistes. M’agrada molt.
I fins aquí la conversa… I ens guardarem per nosaltres el secret del seu nom abans de dir-se FOO.
Els FOO són:
Oriol Senan: cantant i guitarra
Ernesto Moles: baix
Daniel Ishanda: bateria
Pol Ishanda: guitarra i veus
