Sergi

Vida nova a la Geltrú!

Expectació entre públic i mitjans a la primera edició del Vida Festival a Vilanova i la Geltrú. El flamant hereu de l’enyorat Faraday obrí portes el dijous 3, malgrat que no fou fins divendres que s’allotjà en la seva localització principal, La Masia d’en Cabanyes.

Ja a primer cop d’ull un observador no excessivament hàbil pogué adonar-se de les considerables diferències de mida. Els organitzadors pretenien créixer i l’indret triat per fer-ho, al nostre entendre, és ideal. L’adequació dels jardins d’aquesta imponent casa pairal es feu amb cura i bon gust i la gran esplanada que acull els concerts més grans conforma un espai magnífic on el públic pot gaudir de la música sense empentes,

El Bosc Encantat, zona arborada del complex, acollí els concerts més íntims. Pau Vallvé, Alberto Montero, Joan Colomo,.. vells amics dels escenaris vilanovins que no van voler faltar a la cita. Els escenaris i l’acústica resultaren més que adequats per albergar l’audiència més puntual.

En Sr. Chinarro, des del pintoresc escenari ubicat sobre una barca de pescadors, finalitzat el seu íntim i còmplice concert en solitari, convidà tothom a visitar la gran explanada on esperava en Matthew Stephen Ward (àlies M. Ward). Primer dels grans noms de la nit que oferí un molt bon directe, més rocker del que cabia esperar i on el folk quedà pràcticament aparcat. El de Portland demostrà que continua en plena forma.

Curiosament foren uns quants els artistes/grups provinents del Canadà que circularen pel Vida. Una de les propostes més atrevides i interessants començà a sonar a l’altra banda del gran espai central, la dels Timber Timbre. El recital viatjà per les múltiples influències i estils que conformen la seva marca. Un repàs alls seus somnis més calents (Hot Dreams) que per desgràcia coincidí amb l’hora del sopar i que molts es perderen.

També d’origen canadenc (malgrat que nascut a NY) era el cap de cartell d’aquella primera jornada. Un Rufus Wainwright pletòric que sabé captivar amb veu i piano (breument abandonat per tocar un parell de temes a la guitarra) al públic més nombrós de la vetllada. L’expressió “pell de gallina” se sentí en diverses ocasions i la veritat és que la combinació artista, escenari, nit estelada d’estiu i una acústica fantàstica feren del concert un esdeveniment memorable.

Tant alt quedà el llistó que els Cheatahs, malgrat que correctes, van saber a poc i un xic monòtons. Possiblement El Último Vecino, en un escenari més petit i amable, sabé captivar millor l’atenció del públic.

Mishima va posar la guinda al pastís oferint un concert molt ben executat i que comptà amb la sempre agradable complicitat del públic. La banda barcelonina demostrà, com en tantes altres ocasions, que un grup local cantant en català pot estar al nivell dels més grans.

Des de primera hora de dissabte ja s’intuïen certes diferències. L’afluència era sensiblement major i un número considerable d’adolescents, sota un sol de justícia, esperava davant l’escenari central. Lana del Rey era l’objecte del seu desig, fins el punt d’acomiadar a uns Yo La Tengo, val a dir que força apagats, a crits de “Lana, Lana, Lana!!!

Prèviament una d’aquelles joies anunciades inundà de gent el Bosc Encantat: La Sílvia Pérez Cruz i en Refree, feren un forat a la seva atapeïda agenda per pujar sobre l’escenari mariner i hipnotitzar tothom amb les versions incloses al seu “granada”. Fins el punt que la gent demandava bisos quan els de New Jersey ja feien sonar els primers acords. Els Yo La Tengo tingueren alguns problemes de so i una actitud un xic apàtica que malgrat tot convencé als més incondicionals.

Hidrogenesse animà la festa amb les seves lletres desenfadades alhora que intel·ligents i no perderen l’ocasió de fer una mica de mofa amb els seguidors de la diva nord-americana, els quals no es mogueren en tota la tarda del lloc i els sentien des de lluny. Una estona refrescant prèvia al moment Disney de la nit.

I és que l’oferta musical de Lana del Rey fou, al meu entendre, la d’un producte estudiat i elaborat, insuls i previsible. Fins i tot els himnes com Summer Time Sadness o Videogames foren víctimes d’una constant falta d’emoció, ritme o intensitat. La cantant interrompé el concert per fer-se fotos i abraçar-se amb els xavals que terriblement excitats l’esperaven ansiosament. Segurament per ells aquella data romandrà llargament a les seves ments (fins que madurin).

Els madrilenys The Parrots ens tragueren la son a cop del seu enèrgic garage rock que justificaren de sobres el reconeixement de crítica i públic que en el darrer any els porta a viatjar d’escenari en escenari.

Un altre madrileny, Pional, demostrà que una persona amb bona veu i armada amb un sinte pot fer vibrar les masses substituint show bussiness per melodies treballades i ritmes contundents.

Conclourem, doncs, que els organitzadors dels Vida feren una gran feina que feu contents la immensa majoria dels assistents que esperem tornar en futures edicions. L’anunci d’Andrew Bird pel cartell de 2015 fa presagiar una cita a l’alçada de la d’enguany.

En definitiva podem afirmar que la tristor que provocà en molts la “defunció” del Faraday ha estat compensada amb el naixement d’una proposta valenta i molt atractiva que conserva part dels trets més entranyables del seu predecessor.

Text: Alex Reuss

Fotos: Vida Festival

Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

A PRIMERA FILA

20/03/2014 – La [2] de l’Apolo – Barcelona

Dijous passat anàrem d’estrena: Estructures sota terra, nou treball discogràfic dels barcelonins Raydibaum fou presentat davant un auditori ple, oportunitat boníssima per agrair l’ajut de tots aquells que amb la seva aportació han fet possible aquest projecte. Y és que un cop més el micro-mecenatge (Verkami) ha servit per finançar un producte cultural.

Aquesta estreta relació artista-públic quedà, a més, palesa durant tot l’acte. Incondicionals, amics, mitjans… ens aplegàrem a la [2] de l’Apolo per contemplar el “renaixement” d’una de les bandes deganes de l’indie rock català del segle XXI. M’explico: quan de les cendres de Fromheadtotoe sorgeix Raydibaum el panorama musical català es troba en un estat d’anquilosament important.

Per a fer-nos una idea, quan el seu EP Grided Elephant cantat en anglès veu la llum el 2004, Lax’n’Busto guanya el premi Enderrock a millor disc de l’any i Gerard Quintana el de millor lletra i millor directe (votació popular). Pels “no alineats” sembla clar que alguna cosa havia de canviar. Raydibaum, al meu entendre, contribuí al canvi, formant part d’un conjunt de propostes que provocaren una anhelada entrada d’aire fresc.

Està bé, però, que aquells que en el seu moment s’atreviren a trencar motllos, passat el temps, s’atreveixin a fer “clic” al botó de reset.

Quan hom escolta el disc i el directe se n’adona que la trencadissa no és fruit d’una borratxera sinó d’un procés laboriós i conscient. La línia de baix, el puntejat, els pals de percussió, els registres de veu… tot és menys melòdic però més ric en matisos. Arriscat, cert, però valent.

El repàs a l’actual llarga durada esdevingué fluid i l’acollida per part del públic aparentment molt bona (cosa que ens alegra). Destaquem Moai i el seu magnífic in crescendo i El Cel Nu amb la seva metralleta guitarrera (presents a l’Ampli’s Twelve de les darreres setmanes). Els temes emblema aparegueren a la segona part del concert servint Aurora (versió acústica i en solitari de la mà i veu de Valen Nieto) de nexe d’unió. Un moment íntim i de comunió molt maco que donà pas a Alfabet, Maleeixo el temps…

La intencionada separació antic/nou feu encara més evident la mutació, un exercici interessant d’agradable regust. Raydibaum ha mort, llarga vida a Raydibaum!

Text: Alex Reuss

Fotos: Alba Nájera- http://ljuskansliga.blogspot.com.es/

Yuck: revival dels noranta

A PRIMERA FILA

Els londinencs Yuck tornaven a Barcelona en la gira de presentació del segon disc Glow & Behold que l’està portant per diferents ciutats de l’estat espanyol (Madrid, Saragossa, Barcelona i València). Amb el nou frontman, el guitarrista Max Bloom que va agafar el toro per les banyes després de la marxa de Daniel Blumberg, han tret un segon disc que, personalment, no arriba ni de lluny al magnífic primer disc homònim. I vam poder veure com el defensaven en directe… Doncs som-hi!

Amb uns quants problemes de so, sobretot pel que fa a les veus i, pel meu gust, el volum estava una mica baix i no arribaven a transmetre tota la potencia possible, els anglesos començaven el concert amb la desconcertant Middle sea. Un fan mexicà no s’explicava perquè havien començat amb aquesta cançó.

El concert, com no podia ser d’una altra manera, va girar al voltant del segon disc amb quatre pinzellades d’alguns dels hits del primer. Del Yuck van sonar Holing out, l’enganxosa que no va brillar Get away, The Wall i va tancar el concert Operation.

El concert, sense els bisos de rigor, va durar només tres quarts d’hora. Amb els bisos, encara no l’hora de concert. Es podien haver estira’t una mica i tocar unes quantes cançons més…

La nit la van obrir els barcelonins April Fool’s Day. Presentaven el seu cinquè (sí, sí, cinquè) treball Cloudless. Van estar molt correctes, tot i que la sala s’estava omplint i el públic estava una mica fred. Coses de la vida: ells tenien més recorregut i treballs que el grup principal.

I una l’última reflexió: perquè la gent paga per anar de concert i després es passa tot el concert xerrant de les coses que li han passat durant el dia. Algú m’ho pot explicar, si us plau? Hi ha coses que em costen entendre…

Text: Jordi Daumal

Fotos: Sergi Moro

Let’s Festival. Cyan+Second+Izal

A PRIMERA FILA

No sabem el que tenim!! Sí, sí, ho va dir en Mikel Izal a mode de floreta i probablement te raó. No ens cansem de repetir-ho any rere any, pocs festivals a Barcelona (província) cuiden els detalls com ho fa el Let’s: Acústica excel·lent, selecció i combinació d’artistes coherent en cada una de les jornades, propostes diferents i innovadores, preu accessible… Què més podem demanar?

S’ha de dir que els de la zona, poc o molt, en som conscients quan amb força antelació l’organització ha de penjar el cartell d’entrades exhaurides. L’acollida de l’oferta Cyan+Second+Izal n’és un exemple.

Centrant-nos en el que va donar de sí la vetllada de dissabte passat, si l’haguéssim de resumir breument, diríem que l’energia positiva que envaí l’espai donà peu a una comunió entre músics i públic exclusiva de les grans ocasions. Una nit de bon rotllo ideal per flirteigs juvenils a ritme de lletres fresques i properes.

Malgrat un possible excés de gesticulació per part de Javi Fernández que, val a dir, no menyscaba les seves dots com a cantant i teclista, la banda barcelonina ha assolit l’estatus de proposta sòlida. La seva posada en escena és contundent i el ritme del concert es mantingué àlgid durant gran part del repàs als seus tres treballs discogràfics de llarga durada, posant lògicament l’accent en Delapso. També ens va agradar la seva versió de La leyenda del tiempo de Camarón.

Uns uniformats Second aconseguiren, com a poc, mantenir el nivell de força. Lletres simples i directes, guitarres d’afinada estridència i enganxifosos arpegis de sintetitzador que guanyen amb el directe. Els murcians justificaren la fama assolida principalment a les xarxes socials i gràcies al boca orella. La presentació de la seva particular Montaña rusa (setè àlbum de la banda enregistrat a Los Angeles) fou rebuda amb els braços i orelles oberts assolint l’èpica amb Rincón exquisito, Rodamos o N.A.D.A.

Vibrant seria l’adjectiu que definiria millor l’actuació d’Izal. La banda establerta a Madrid aconseguí fer de la seva actuació un esdeveniment màgic, d’aquells que assoleixen una connexió inusual amb el públic. Himnes, sembla, no els en falten a la vista del número de veus que corejava cadascun dels temes, cançons plenes de variants que dificulten l’encasellament. El protagonisme, com és lògic, recaigué sobre Agujeros de Gusano. Domini del tempo i mostra de camaraderia amb la interpretació conjunta d’un tema amb membres de Cyan i Second.

En definitiva, més enllà dels gustos i preferències musicals particulars, ens agraden les bandes que piquen pedra, que fruit del treball i la constància aconsegueixen guanyar-se el respecte de crítica i públic. Com no, també ens agraden els festivals que aposten per elles.

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Balago: nit de campions!

A PRIMERA FILA

Dimarts de Champions. Dimarts del cicle Els dimarts em sentiràs a la Sala Beckett. I era el dia dels Balago. Els Balago són un trio de la Garriga de poques paraules. Van debutar al 2001 amb Erm i en el 2013 van publicar el seu cinquè àlbum Darder. Entremig tenim El segon pis (2003), D’aquii (2008) i Extractes d’un diari (2010). Crec interessant fer aquesta breu explicació de la seva discografia perquè és un grup que fa anys que roda, però tinc la sensació que no és massa conegut. És la meva manera de valorar la feina feta en aquests dotze anys. Però centrem-nos i anem al concert…

Vam entrar la sala. No érem molts, però en aquest país el futbol encara fa molt de mal. Estava a les fosques i només hi havia un parell de fluorescents vermells als peus de les seves “maquinetes” (teclats, pedals, samplers…). I, un cop tothom assegut, van aparèixer en David Crespo, ànima de Balago, en Guim Serradesanferm i en Roger Crespo. Van dir “Hola. Bona nit” i van començar 45 minuts de paisatges musicals.

Els de la Garriga s’intercanvien les posicions com si fossin Messi, Neymar i Alexis i construeixen ambients mitjançant capes i capes de sons. Creen paisatges melancòlics, foscos, amb moments esporàdics de llum. Són capaços de transmetre emocions i sensacions mitjançant la seva música i sense paraules. Tenen un llenguatge musical personal i únic. I això els fa especials.

Personalment, em van deixar bocabadat. Van finalitzar el concert i van marxar. No són de bisos, perquè, fent broma, van dir que ho tenen tot gravat. Uns fenòmens!

L’escena musical catalana ha d’estar orgullosa de tenir grups com Balago. Grups amb un llenguatge propi, arriscat i sense seguir cap moda.

Els garriguencs ens van regalar un dimarts d’autèntica lliga de campions!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Wamba – www.wambando.com

Ritmo cálido, actitud canalla

A PRIMERA FILA

‘No te preocupes, todo va a salir bien’ es el lema de Jairo Zavala (Depedro). No solo salió bien su visita a Barcelona el pasado viernes, sino que consiguió que durante todo el concierto el público estuviese totalmente entregado.

Con puntualidad suiza sonaron los primeros acordes de ‘Pez Mago’, proyecto en solitario del compositor y cantante Lucas Álvarez que poco más tarde acompañaría a Jairo Zavala y Andrés Litwin con Depedro. Sólo necesitan una mirada para entenderse, quizás los 22 años que llevan tocando juntos tengan algo que ver.

‘Como el viento’ fue el tema elegido para abrir el concierto. A éste le siguieron ‘All the way, Hombre bueno, Una vez más, Nubes de papel’… un selectivo repaso por los tres discos que ha editado desde el 2008.

Jairo y Lucas intercambian micrófono vocal y nos sorprenden con un cover de ‘Blister in the sun’ de ‘Violent Femmes’. La fiesta continua, es imposible no seguir el ritmo con el cuerpo.

Llega el momento invitada de honor, y como no podía ser de otra manera, Amparo Sánchez sale al escenario para cantar ‘Llorona’ derrochando la fuerza y sentimiento que la caracterizan. Una breve pausa da paso a la interpretación en acústico de ‘Miguelito’ y ‘Diciembre’ . ‘Comanche’ es el broche de oro en esta intensa noche , de nuevo con el trío sobre el escenario y con la ovación de los asistentes.

Texto y fotos: Silvia R. May

Cass McCombs, el directo en clave rock

A PRIMERA FILA

Decíamos en la previa de la atemporalidad de Cass McCombs. Nos acompaña desde hace unas temporadas, y nunca ha dejado de estar presente. Ya sea por sus años en los que saca dos discos, o cuando saca uno de 20 canciones que necesita de meses para su digestión.

Sin embargo, su telonero para la gira Europea, Frank Fairfield parece de un tiempo y una época muy concreta: el lejano oeste. Sería un secundario en “True Grit” de los Coen. Se presentó vestido con americana polvorienta, bigote afilado y un tono de voz de queja constante, y solo acompañado de un violín. Curioso cuanto menos, a pesar de lo monótono de su propuesta en lo melódico, que él defendió con algo que venía a decir que “Esto si no es por la letra, no vale nada.” Sería difícil contradecirle (más allá de su aspecto de tipo duro).

Cuando Cass apareció, esta vez en formación de cuarteto, un componente más que en el pasado Faraday, la sala gozaba de unos tres cuartos para celebrar. Arrancó con “Big Wheel”, del recien Big Wheel And the Others. Alargando y mutando en loop ese riff de guitarra. Ya dejaron claro que su introspección folk, quedaba para otros shows. Aquí salieron montados a caballo y al galope. “Name Written in the Water”, también reforzada y “Morning Star”, para dar prueba que era un concierto presentación de ese disco de 20 canciones.

Hubo momentos para quien tuviera ganas de “despecho”, tuviera su ración. “Brighter” muy celebrada, y dos clásicos de su repertorio en los que su flequillo parece contonearse más de lo habitual: “I went to the hospital” y “Dreams-come-true-girl”. Como si tuviera miedo de recordar esas aventuras, las despega de su trascendencia arrancando un sonido duro y bruto, lejos de la luz tenue que imaginan en su versión de estudio. Y lo hacen de manera sublime. Profesionales del directo, de ejecución impecable y satisfacción a ambos lados del escenario. Su atemporalidad sigue intacta, y ya nos acompañó camino a casa, y lo hará de manera aleatoria hasta su próximo disco.

Texto: Jordi Isern

Fotos: Sergi Moro

Destroyer: càlida travessia en solitari

A PRIMERA FILA

Passaven pocs minuts de les nou del vespre quan entrem a la Sala Apolo per agafar posicions i ja en aquell moment s’intueix el que passaria minuts més tard. El concert de Destroyer s’anuncià com una trobada en solitari d’en Dan Bejar, fundador de la banda, amb la platea de la Sala Apolo conseqüentment guarnida amb les seves millors gales, plena de taules i cadires, tot esperant l’inici de l’íntim concert

A l’escenari: cadira, micròfon i guitarra. La sala a mig omplir sobre l’aforament previst.

Amb puntualitat i gairebé sense fer soroll sortia en Dan Bejar a l’escenari i arrencava el concert amb les cadires, ara sí, ja plenes i les últimes corredisses per situar-se en les últimes places lliures dels laterals.

Ell sol amb la guitarra, despullant-se de tot l’ornament sonor al que ens te acostumats (amb la banda) tot oferint uns paisatges més càlids i propers, traient el màxim partit a la seva potent veu. La seva sola presència va aconseguir omplir sobradament aquell immens i solitari escenari. Val a dir que es trobà a faltar alguns dels arranjaments de les versions d’estudi.

Va fer una bona repassada a tota la seva discografia, centrant-se en seu darrer treball, el reconegut Kaputt, del que van sonar Chinatown, Savage Night at the Opera entre d’altres, malgrat que els primers crits van arribar amb la versió de María de las Nieves de Sr. Chinarro. La vetllada va transcórrer en un ambient on la tranquil·litat va ser la nota dominant. El silenci que hi regnava va fer que per moments semblés que ens podíem sentir la respiració. De fons en Bejar acaronant-nos amb les seves melodies.

Després d’una breu pausa s’arrencà amb un parell de bisos posant fi amb aquests a un càlid viatge, retornant-nos de nou a la crua i freda realitat d’aquests dies de tardor.

Text i fotos: Sergi Moro

I els van fer l’amor

A PRIMERA FILA

Diuen que per ser un bon amant en aquesta vida el més important són ganes i practicar. Com en tot, com més pràctica, millor resultats en cada intent. Potser per això acabà com acabà la gira de Mishima, en un Apolo que ja havia venut feia temps totes les entrades anticipades pels 20 i 22 de novembre.

David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Alfons Serra i Xavi Caparrós van fer un “Amor Feliç” a un públic disposat, que vestia camises de quadres i alguna barba. Els assistents deixaven anar alguna insinuació amistosa sobre el seu productor, Paco El Loco, al que demanaven que convidés a una ronda. No és estrany que en aquesta atmosfera de més o menys seguretat, amb la confiança mútua dels amants que es coneixen els gestos, les mirades i que comparteixen jocs de paraules, els Mishima s’anessin erigint amb un un record de tremolor i una Vella Ferida que feia cremar bateria i teclat. Poc tenia a veure el que tocaven amb les cançons empaquetades en CDs, Spotify, Itunes o Youtube. Les semblances entre el disc i el directe, es restringien a les camises negres que vestien i a les inconfusibles ulleres de Carabén, que reconvertia el seu posat seriós, solemne, en somriures d’aparent tímid, discret.

La seva veu magnèticament greu recitava composicions a un ritme tranquil, sense deixar-se accelerar per la potència de les puntades de la guitarra de Vega en la recerca dels colors als Vespres Verds, guitarra que va acabar euforitzant en “Deixa’m creure” a mitjan concert.

El guitarrista canari es va encarregar de presentar el “Miguelito en el acceso 14” d’una nit que com més s’allargava més curta es feia. Com més passava més volien beure d’ells els assistents, més set feien. Que si els poemes musicats del grup evoquen, en alguns més que en altres, les decepcions i frustracions típicament vitals, ho fan de manera madura, d’acceptació, però amb el somriure canalla, estoic. I va ser amb aquesta expressió a la cara amb la què s’acabaven d’enfotre els Mishima de tot, amb el “Tiziano”, que “s’ho follava tot”, protagonista dels “Ossos dins una caixa”. Aquest tema va ser la cirera que coronà el concert, el màxim punt de simbiosi entre els de dalt l’escenari i els de baix.

Més d’un i d’una es devia quedar com un tros de fang.

Text: Maria Dabén Florit

Fotos: MCarme Montero

El vuelo de Youth Lagoon

A PRIMERA FILA

Que con “The Year of Hibernation” no pasara por Barcelona, fue una de las espinas que más profundo se nos clavaron hace dos temporadas. Sin embargo, el dicho fue bueno, y la espera fue recompensada, a pesar de algunas heridas que costarán cicatrizar. Youth Lagoon llegaba a Razz 2 un frío jueves de noviembre y no con el recibimiento cálido que desprenden sus canciones.

Hubo algo de destemple en la entrada con los consecuentes espacios vacíos de gente afín a su música y, sobretodo, la estética de Trevors Powers, que se quedaron en casa escuchando “Afternoon”. Que no tocó. Tampoco “Posters”. Y ya. Eso sería lo que, con los dientes apretados nos quisimos imaginar como hubiese sido en directo. Y nos llevamos en el rincón del rencor. Nada más. El resto; un vuelo. Raso y muy rápido. A toda velocidad. Con los pies en el suelo e incluso por debajo del subsuelo.

Siempre cubiertos por capas de reverb y ese sonido acuático, como de música oída sumergido en una bañera. Siempre en un espacio cerrado. Siempre melodías tímidas que se expanden lo justo. “Attic Doctor”, como un vals vilipendiado, ya puso en alerta que no iba de atarse al minutaje, sino de mutar y pintar sobre ellas. Sin tantos arreglos electrónicos, pero con una guitarra que mordía toda la percusión, y él, en medio siendo protagonista a los mandos de una caja de syntes -que nunca entenderemos cómo funcionan- pero bien entretenido contoneándose, de perfil al público- al que apenas tuvo gestos de complicidad. Una frialdad amistosa- sin descaros, pero con el trato justo- similar al que la banda comparte entre ellos encima de la tarima. Pocos gestos y la sensación de que quienes le acompañan son soldados remplazables en el tablero.

No obstante, no son prescindibles; La tormenta de “Sleep Paralysis” a ratos desconcertante y mareadora fue en gran parte al despliegue de instrumentos que acompañan a Youth Lagoon en la gira. Una sacudida que se vio ralentizada con el manantial que fue volver al debut con “Cannons”, y la gran ovación. Sigue siendo, ese primer disco, su gran baza para el gran público. Seguida de “17” y “July”, los momentos de más de disfrute de la sala. Sin embargo, la excelencia musical, y de máxima catarsis se lograría con temas de “Wondrous Burghouse”, donde ellos parecen gustarse más. En concreto ese “Dropla”, en la que se separó de la oscuridad y lució su túnica y los rizos de genio loco para señalar al público en los versos de “You will never die…”.

Una sonrisa gigante y casi el creerse que eso era posible. Eso llegó a conseguir con el estallido de luces, distorsión y talento. Todo el talento que esta banda aúna, a pesar de que, como decíamos, uno de los comentarios más repetidos era la lamentación “¡No ha tocado “Afternoon”!” Dejemosle, y sigamos volando cerca de la Tierra.

Text: Jordi Isern

Fotos: Sergi Moro