Xoel López + Marta Delmont – Let’s Festival – Sala Salamandra – L’Hospitalet de Llobregat

Després de més de 20 anys de trajectòria musical, la música de Xoel López es defineix pel genuí dels seus paisatges. Cada disc és un exercici de llibertat creativa i alhora un capítol gairebé biogràfic.

“Sueños y Pan” (Altafonte sota llicència exclusiva d’Esmerarte) és el tercer disc de Xoel López al seu nom i el 14è de la seva trajectòria. Tot ha canviat molt. En la seva vida i en la seva música, que aquí sempre van de la mà. Ja no és ni de lluny aquell noi fascinat per ídols dels seixanta, que va emergir en els noranta amb la Elephant Band. Tampoc, el noi de vint que es reafirmava amb la careta de Deluxe, cantant-li un “Que no” a la inèrcia que ho anava a arraconar als 2000. I, encara que es tracti d’un punt d’inflexió definitiu, queda poc de l’aventura bohèmia que ho va portar a recórrer Amèrica a la recerca d’aliment espiritual per a la seva carrera. Tot resulta diferent ara. El Xoel de 2017 llueix 40 anys en el DNI. Gaudeix una reposada vida familiar. Ha perdut tots els complexos musicals que pogués tenir. I, des d’un eclecticisme total, s’inquieta per coses molt diferents de les de llavors. Dues d’elles, carregades de simbolisme, titulen aquest últim treball.

Somnis i pa són paraules que pretenen abastar molt amb molt poc. Per Xoel els somnis engloben el que un tracta de ser. Ideals, aventures, art i misteri. El pa, per la seva banda, representa el terrenal. Els aliments, la llar, el quotidià i el treball. Necessitats que obliguen a aterrar. Iniciat el descens. La maduresa moltes vegades consisteix a aconseguir el segon, deixant a un costat tot el primer sense adonar-nos del tot. Però en “Sueños y pan” Xoel canta a tot el contrari. Reivindica el pa per poder somiar i construir aquest altre espai. Ell i tots els altres. Sempre tenint clar on comença tot. “Y aunque temo perderme en mundos raros / siempre dejo piedras para poder regresar tu lado”, diu amb certa fragilitat en “Insomnio”. Dringadissa de guitarres. Un frasejo que puja a Silvio Rodríguez en una barca de soft-pop dels setanta. I una part final de saxo i soroll blanc. Queda una cosa clara: el moment àlgid no està ara fora de casa, es troba en la llar.

Marta Delmont es va estrenar discogràficament amb Silver Blaze (Great Canyon Records, 16), treball produït per la cantautora internacional Joana Serrat. El disc, que va comptar amb les col·laboracions dels canadencs Ryan Boldt (The Deep Dark Woods) i Gavin Gardiner (The Wooden Sky), i dels The Great Canyoners (banda d’acompanyament de Joana Serrat), va situar a la cantautora barcelonina entre les més brillants artistes emergents del moment. Amb el suport unànime dels mitjans, algun d’ells internacionals, Delmont va pujar als escenaris de festivals com Primavera Sound, Strenes i Acústica entre d’altres.

En el seu segon disc, titulat Landlords (Great Canyon Records, 18), la catalana fa un pas més enllà en la recerca d’un so personal. Sense perdre de vista els referents que prevalien en “Silver Blaze” (de Gram Parsons a Ryan Adams), Marta Delmont es desmarca de l’Amèrica clàssica per arriscar amb un so més ambiciós, endinsant-se en atmosferes fosques i complexes, plegades d’arranjaments impecables.

Text: Let’s Festival