Leño

Després de cinc anys d’emissió, el programa Delicatessen d’iCat fm ha decidit abandonar per uns moments l’estudi i ha sortit al carrer – en concret, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm- per fer un regal a tots els seus oients. Un regal embolicat amb delicadesa i amb melodies on els protagonistes són el català Nico Roig i el nordamericà Kyle Fields del grup Little Wings. Tenim el plaer d’asseure’ns còmodament i posar la cervesa sobre una taula amb espelma inclosa, i escoltem en format acústic a dos artistes ben diferents mentre estem rodejats de Manels, Amics, 4ts 2es i d’altres col·legues i seguidors del programa. Ens podríem aturar en mil i un detalls més de la festa, però preferim escapar-nos i xerrar una mica amb l’Albert Puig, el pare de veu hipnòtica d’aquest univers Delicatessen.

Com et sents davant la teva primera festa Delicatessen?

Super feliç. Em venia molt de gust fer un programa a l’aire lliure. Que la gent es pogués veure les cares una mica i que els músics poguessin sentir els aplaudiments, coses que no passen a la ràdio.

Per què heu tardat tant de temps en muntar un concert com aquest?

Primer hi ha una mica de consolidació del programa. Sí que és cert que amb cinc anys veus que la cosa funciona. De vegades també perquè la idea surt quan surt, i després quan trobes el suport, en aquest cas la Damm que ens ha ajudat econòmicament per fer-ho. Totes les circumstàncies idònies s’han ajuntat i han donat lloc a fer-ho en aquest moment. Si ho haguéssim pogut fer fa tres anys ho hauríem fet igual. A mi el que m’agradaria és poder-ho fer la setmana que ve o d’aquí a quinze dies.

…Continuarà?

La idea és que sí, per tal de poder fer passar molts artistes per aquí. És realment difícil que molta gent pugui tocar en un concert normal, i els volem donar l’oportunitat. A més a més, tenim la possibilitat de convidar els oients. La idea és que sí, però els astres s’han d’alinear perquè així sigui.

Què fa que una música sigui Delicatessen?

Jo crec que amb els anys tinc l’oïda una mica malalta. Em passo tot el dia escoltant música i quan hi ha una cançó que té alguna cosa especial la poso. És clar, qui tria les cançons sóc jo, a partir d’aquí sóc el responsable. Després és evident que hi ha cançons que les poses i no tenen la resposta que t’esperaves entre la gent. De cop i volta hi ha cançons que tens clares, que saps que captivaran al públic. Jo crec que a la llarga els oients i jo ens coneixem una mica. També diria que les cançons delicatessen en general són molt delicades i tranquil·les, tot i que de tant en tant hi ha alguna cançó canyera que també ho és. En definitiva, crec que el que fa que una cançó sigui delicatessen és l’emoció.

Quina importància té la música local al programa?

Moltíssima. Jo que porto bastants anys fent ràdio he viscut moments en que era bastant complicat posar segons quines coses perquè hi havia unes quotes a seguir. Avui en dia no, actualment la música catalana forma part d’un cinquanta per cent del programa. Hi ha dies que no en sona, i hi ha dies que faig un programa sencer de música catalana. L’escena d’aquí és extraordinària, hi ha moltíssimes coses bones i el que m’agrada és poder-les barrejar tranquil·lament com hem fet avui.

Com vas descobrir el món de la música?

Jo diria que el vaig descobrir tard, perquè a casa meva sí que s’escoltava música però no hi havia melòmans. Recordo l’institut com una de les primeres èpoques en les quals em vaig interessar per la música. Va ser gràcies als amics segurament, i als germans grans dels meus amics que ens ensenyaven coses.
Vaig entrar molt pel heavy, era de moltes coses que avui en dia em fa vergonya dir, però jo escoltava molt Barón Rojo, Leño, i grups així. Vivia en una ciutat dormitori i això es portava molt. També escoltava Led Zeppelin, i aleshores descobries una cosa que es diu Simon & Garfunkel i t’agradava. A partir d’aquí ja em vaig enganxar a molts tipus de música.

Escoltes música delicatessen a casa o et poses altres coses?

Escolto moltes coses. M’agrada molt el flamenc i és una música que precisament no poso molt al programa. Tinc un esperit bastant ‘rockero’ i a vegades em poso molta guitarra distorsionada i amb molta castanya. Però també sóc molt de Caetano Veloso, Rubén Blades o Rufus Wainwright.

Que els diries als programadors de festivals d’aquí?

Que siguin originals bàsicament. Avui en dia amb la crisi tothom ha de tirar molt dels artistes d’aquí perquè són els més barats. Però dins això hi ha molt on triar, i per tant la originalitat crec que és essencial. Ja sé que és difícil dir que la gent s’arrisqui perquè després necessiten vendre entrades i això és obvi. Però sí que poden jugar una mica amb aquella balança que els permet tenir un cap de cartell que arrossegui a gent i alhora fer apostes noves.
Jo sóc molt fan del Primavera Sound, per exemple. Evidentment els recursos que tenen al Primavera no els té ningú. Pots agafar el cartell i marcar-te noms com Richard Hawley, Rufus Wainwright, Beirut, etc. En aquest festival hi ha tantes i tantes coses de qualitat que tu et pots muntar el teu propi festival delicatessen. Per mi és una sort tenir un festival com aquest a Barcelona perquè abans per veure això te n’havies d’anar al nord d’Europa o a l’altra punta del món.

Diga’ns el teu ‘disc populi’ (tres discos que t’han marcat, que recomanaries molt).

Te’n diré tres però te’n podria dir mil, eh? Igualment demà te’n diria uns altres mil i serien completament diferents. Però és evident que triaria qualsevol disc de Caetano Veloso. Per mi és com l’artista integral i dels que millor s’ha sabut renovar amb el temps. Diria ‘Livro’ per exemple. Un disc que m’agrada molt i que em posa del revés és ‘Want One’ de Rufus Wainwright. I com a exemple de la meva etapa adolescent et diria ‘Led Zeppelin II’, de Led Zeppelin o qualsevol cosa de Jimmy Hendrix.

Text: Tatiana Moret

Fotos: Sergi Moro