Pegasvs

Embassa’t: el regal perfecte

Un regal es pot rebre de moltes maneres, però bàsicament n’hi ha dues de molt contraposades: una és quan reps un regal que ja veus que no s’han trencat massa el cap i pot ser el típic llibre, disc, roba o el súmmum del regal impersonal: quan et donen diners. En aquest cas la reacció acostuma a ser: “Aaaah… Gràcies” i fas cara de circumstàncies. La segona és quan reps un regal que, des del primer moment, ja veus que hi han esmerçat esforços. En aquest cas, la reacció acostuma a ser: “Guau! Moltíssimes gràcies!” i la cara és d’alegria, satisfacció i un punt d’admiració cap a la persona o persones que te l’acaben de donar. Doncs l’Embassa’t d’aquest any va ser aquesta segona opció de regal…

En el festival Embassa’t hi vam trobar els petits detalls, els punxadiscs que entre concert i concert li donen continuïtat a tot el festival i mantenen el clima i la festa en cada un dels moments. Aquest any hi van actuar els EM, Terror Marriage, Joan Elektrik, Kacktus, Capo, Hal9000 i Maadraassoo.

Com a complements a uns grans caps de cartell vam poder veure i escoltar als Gran Amant, que sota el sol d’estiu van tocar el seu “El primer disc”. Les primeres persones que es congregaven a la gespa de la bassa de Sant Oleguer, a les zones amb ombra, vam poder gaudir del post folk, del món particular i de les bromes dels mallorquins. A continuació, va ser el torn dels joves Cut Your Hair. Sense cap disc editat, van destil·lar el seu post punk rabiós amb tocs pop durant mitja hora que va passar volant. Cal destacar els rampells epilèptics i enèrgics del cantant. De ben segur que deixaran de ser promeses per ser una realitat. I els Thee Brandy Hips, un dels fantàstics complements del cartell d’aquest any que van fer que el seu pop lluminós amb puntejats de guitarra ens fes passar una bona estona entre els Mishima i els We Are Standard. El seu segon disc “Raincoat” és una clara aposta per fer-se un espai en l’escena musical de l’estat espanyol. Destacaria la correcte versió de “Panic” de The Smiths.

El climax el va crear la Maria Coma i el seu trident: Nico Roig, Miguel Serna i Pau Vallvé. Mentre el sol s’amagava ella va posar la llum amb la seva delicada veu i el color de la seva “Magnòlia”. Les notes del seu piano feien posar els pèls de punta i, amb el ulls tancats, era com estar al cel. I el duet Pegasvs, format per la Luciana i en Sergio, van acabar de pujar el climax esbombant les cançons de caire retrofuturista i rocker del seu disc homònim editat aquest mateix any. No són un espectacle dalt de l’escenari, ja que la seva posada en escena no ajuda massa, però la seva música et fa moure sense parar.

I, arribava el moment amb majúscules. A l’escenari de la bassa de Sant Oleguer es deixaven veure els barcelonins amb nom japonès: els Mishima. Van aparèixer a l’escenari a crits de “Carabén! President!” i van anar tocant una a una totes les seves cançons que ja formen part de la banda sonora de molts dels que estàvem a allà reunits. Van fer una acurada selecció del seus himnes més popular dels últims discos “Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa”, “Set tota la vida”, “Ordre i aventura” i “L’amor feliç”. Són una assegurança: bones cançons, proximitat amb el públic, comunicatius… fantàstics!

I, en tot bon regal, el que a vegades sembla una tonteria i pot fer que decanti per un “Guau! Moltes gràcies! Que serà, que serà…!” amb una cara al·lucinant i d’alegria o bé per un “moltes gràcies” a seques amb cara de circumstàncies és l’embolcall. I l’embolcall de la quarta edició de l’Embassa’t van ser els We Are Standard. I el llaç, sens dubte, va ser el seu cantant i xouman Deu Txakartegi que es capaç de saltar, ballar, cantar, perdre el micròfon i no adonar-se’n i, a més a més, posar-se amb la gent perquè li acabin tirant els gots. Un fenomen! Amb una base rítmica potent, en molts moments formada per dues bateries, van fer saltar i ballar a totes les persones que apuràvem les darreres hores a la gespa de Sant Oleguer, sobretot amb el destacadíssim últim EP “Great State” que probablement tingui les cançons més poperes i enganxoses de l’actual panorama musical com “07:45 (bring me back home)” o “Summer”. Els de Getxo han fet unes cançons rodones, lluminoses i alegres que, en època de crisi, ja és admirable. Després del seu brutal directe que ens van oferir s’entén perquè l’organització de l’Embassa’t feia quatre anys que ja hi anava al darrera. I, creieu-me, ha valgut la pena…

Així doncs, ens en vam anar cap a casa amb la sensació d’haver rebut un regal fantàstic, meravellós i perfecte. I tot gràcies a la bona feina de les persones que fan possible el Festival Independent del Vallès l’Embassa’t. Moltes gràcies!

Text: Jordi Daumal

Fotos: Dolors Ferré

Podries estar interessat/-ada

Faraday Festival 2012: torna el clàssic!

Vilanova i la Geltrú, 29 i 30 de juliol

Que maco és el Faraday Festival! Sí, s’ha de dir ben alt, pocs festivals fusionen tant bé entorn i cartell (*). Un lloc bonic, un aforament humà i un repertori ric en matisos. Què més es pot demanar? Preus econòmics en les consumicions? També els té! Felicitats als organitzadors. En el plànol musical, el que ens ocupa, hi hagué de tot i tot força correcte.

Com que hi passaren uns quants ens imposarem concreció. M’ha vingut al cap aquelles cròniques post-partit de futbol on es puntua i qualifica de forma breu l’actuació dels jugadors. Vinga, provem-ho!

DIVENDRES 29 – 1a PART

 Ainara LeGardon  Excèntrica No és que la bilbaïna es comportés de manera estranya sinó que es situà lluny del centre, concretament a l’esquerra de l’escenari. Sons contundents que recordaren l’indie dels 1990’s, marca de la casa, doncs l’Ainara fa ben bé vint anys que es passeja per les tarimes.
 Joaquín Pascual Xiuxiuejant El veterà músic manxego va fer una repassada al seu darrer treball en solitari, La Frontera. Un recital de cadència pausada i amb arranjaments orquestrals molt suggeridors que malauradament va sonar lleugerament reverberat, fet que impedí entendre amb claredat unes lletres plenes de històries humanes.
 The Bowerbirds  Delicats Les primeres notes van deixar clar que els nord-carolins afinen i afinen molt bé. Suaus, tendres amb textos sincers embolcallats d’un estil preciosista que, en comptades ocasions, ralentitzaren en excés els bioritmes del públic. Val a dir que el regust de boca va ser bo, més que notable, fent honor d’una merescuda bona fama entre els amants del folk pop.
Herman Dune  Optimista El duet francès va fer gal·la del seu bonrrotllisme melancòlic i van aconseguir omplir, musicalment, l’escenari gran del Faraday amb veu, guitarra/ukelele i bateria. Un so impecable que beu de diferents fonts i estils que aconseguí acontentar el respectable. Solvència contrastada i ideal per a un festival d’aquestes característiques.
 Ginferno Frenètics Els madrilenys porten més d’una dècada trepitjant els escenaris però esdevingueren, personalment, una de les més grates sorpreses del Faraday. Força i originalitat, ingredients que feren vibrar els allà presents, els quals demandaren una impossible (per qüestions d’horari) pròrroga. Molt recomanables.
Love of Lesbian  Ensopits Un dels plats forts del festival al que li va faltar condiment. Al nostre entendre Balmes i companyia van sortir a mig gas, mancats de gana. Un repertori que no inclogué alguns dels seus himnes i que es centrà bàsicament en el seu darrer treball. Ho anunciaren de bon principi, no enganyaren a ningú, però com a resposta aconseguiren un sospir de decepció per part dels que, al cap i a la fi, paguen, els seguidors.
 Fasenuova  Inconformistes Uns altres que porten la tira d’anys i, en aquest cas, allunyats de les etiquetes. Industrials? Potser sí, però el ritmes electrònics i crits compulsius semblaren fruit de la improvisació i el frenesí del moment. Una experiència no apte per totes les oïdes.
Nu Niles  Revitalitzants D’un pare hippie i una mare punk rocker va nàixer, segons explicà ell mateix, en Mario Cobo, cantant i guitarrista del trio. Normal, doncs, que les seves cançons esdevinguin un còctel energètic de Rock’n’Roll, Punk, Tex-Mex… Un magnífic punt i a part que tancà la tanda de concerts del primer dia.

DISSABTE 30 – 2a PART

 Senior i el Cor Brutal  Valencians  I és que quan es parla d’aquests madurs xiquets, ‘valencians’, deixa de ser topònim per a convertir-se en adjectiu qualificatiu. Les seves lletres fan gran la parla que s’estimen i sense aparents pretensions patriòtiques fan del seu directe una mostra palpable de sinceritat i reivindicació ciutadana. El seu rock és americà però per les seves venes corre, en sentit positiu, orxata de xufa.
Juli Bustamante + Fred i Son Veterà Sens dubte la veterania és un rang i Juli Bustamante es va encarregar de demostrar-ho. Nascut l’any 1951 el també valencià deprèn pels porus de la seva pell humor, simpatia, bon ritme… vaja, tot un model d’actitud artística i vital amb un savoir faire 100% mediterrani. Actualment són uns quants els joves artistes que li rendeixen tribut, com a mostra la versió que Renaldo & Clara van fer de L’esperit de la pluja. Gran colofó final.
 Esperit!  Portentós Mau Boada és un portent, una màquina de fer música. Amb l’ajuda del looper elabora melodies captivadores que hipnotitzen i carreguen les piles. Tot un goig veure’l treballar, no només pel resultat sinó per la seva naturalitat, gratitud i evidents mostres d’il·lusió.
 Frida Hyvönen  Profunda Potser massa, després d’Esperit! el concert de l’extravagant sueca va resultar excessivament dens. Les melodies interpretades al piano amb unes lletres carregades d’històries personals i al·lusions a la ciència i rols socials esdevingueren anestesiants. No posarem en dubte la qualitat artística de la seva proposta però probablement hauria d’haver ocupat un altre lloc dins el programa.
 Josh Rouse & The Long Vacations  Solvent Les seves composicions amables i tendres compten amb el beneplàcit de públic i crítica. De totes maneres i malgrat oferir un concert més que correcte el conjunt sonà mancat de força, fet que propicià puntualment una manca de complicitat i atenció per part del públic. Sonaren alguns dels seus temes més coneguts, fet que revifà els ànims i acontentà a molts.
 La estrella de David Alegres En aquesta ocasió el qualificatiu és tant irònic com alguns dels seus comentaris. La veu ensopida de David Rodríguez entonà una suma de temes romàntics i aparentment tristos que en conjunt sonaren una mica monòtons.
 Pegasvs  Estàtics Col·locats cara a cara, costum adquirit pel duet, no van dirigir pràcticament cap mirada al públic, cosa que els va fer semblar distants, a la seva bola. Musicalment l’actuació va ser correcta amb alguns moments remarcables a càrrec de potenciòmetres i sintetitzadors de sonoritat analògica.
 La Casa Azul  Enregistrats Guille Milkyway ha ideat una posada en escena visualment molt atractiva, capaç de convertir en una festa els seus concerts, com va succeir en aquesta ocasió. Les projeccions audiovisuals feren de l’acte tot un espectacle de llum i color però amb un tuf permanent a música enllaunada. Com a sessió disco no se li pot retreure absolutament res i, el més important, va fer vibrar els allà presents.

Ho sabem, hi han jugadors que se’ns han quedat a la banqueta (Gran Amant, Mates Mates i Ocellot). A aquests demanar-los disculpes doncs no aconseguírem arribar a temps per veure’ls en acció. Estem convençuts, però, que la seva actuació va ser brillant.

Com a conclusió, finalitzat el  match, podríem dir que el Faraday, després de 9 edicions, s’ha convertit en un clàssic indispensable que, any rere any, demostra que no es necessari un gran “estadi” per jugar bé al tiki-taka.

(*) Com ara el Petit Burg Festival 😉

Text: Alex Reuss

Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada

La primavera comença a la Plaça Odissea

Arriba el bon temps, s’allarguen els dies i ve de gust anar a concerts i escoltar música a l’aire lliure amb una cerveseta ben fresca a la mà. Per això s’agraeixen esdeveniments com el Festival Plaça Odissea, que va tenir lloc entre el 10 i el 12 de maig al Maremagnum i que enguany arriba a la seva sisena edició. Bona música i bon ambient al costat del port i sense que ens costi ni un cèntim.

Enguany s’ha presentat un cartell de luxe i per a tots els gustos, amb grups d’ací prop tan consolidats com Antònia Font i Klaus&Kinski, i alguna grata sorpresa procedent de l’estranger, com els islandesos FM Belfast o els britànics Maxïmo Park.

El grup madrileny Jonston i els mallorquins Joan Miquel Oliver i Pau Debon van ser els encarregats d’obrir el festival el passat dijous 10 de maig. Els Jonston van tocar les cançons dels seu disc “Taller de memoria” (Autoeditat, 2010) i de l’EP d’aquest any “Veo visiones” (2012). Fan un pop senzill i delicat, però amb unes veus forçadament nyonyes. Pel que fa als Antònia Font, sense novetats al front. Tenen un munt de cançons bones. Tenen un dels millors lletristes i músics de l’escena musical catalana i, ens atreviríem a afirmar, de l’estat espanyol (en Joan Miquel Oliver, és clar). Però hi ha moments dels seus concerts que els falta potència, energia, punch. Ni la preciosa Calgary 88, amb la que acostumen a posar el colofó, aconseguí engrescar del tot a un públic que, tanmateix, es manté ben fidel als de Palma.

Divendres 11 s’iniciava amb uns joveníssims autòctons, The Last Dandies, que van desgranar el seu EP i disc homònims. Guitarres sense complexos, potència i una naturalitat damunt l’escenari que sorprèn donada la seva joventut; sens dubte, en sentirem a parlar més. Van continuar els genials i extravagants Manos de Topo, amb un concert que va girar al voltant del seu últim disc, “Escapar con el anticiclón (y volver con la boca roja)” (Sones, 2011). Evidentment també van sonar algunes cançons dels seus anteriors àlbums com “El cartero”, “Es feo” o “Morir de celos” i, com sempre, en Miguel Ángel Blanca ens va fer riure amb els seus comentaris enginyosos. Seguidament, van sortir a l’escenari els Nudozurdo. La cruesa del seu rock amb tocs de psicodèlia van crear eufòria mentre ens atrapaven les notes de les cançons dels discos “Tara Motor Hembra” (Recordings From The Other Side, 2011) i “Sintética” (Popstock!, 2008).

Però el plat fort de la nit el van servir ben calent els FM Belfast. Els islandesos, forjadors d’himnes electropop com “Underwear” o “Par avion” (“How to Make Friends“, World Champion Records 2009),   han tocat diverses vegades a Barcelona – concretament a la sala Pop Bar i a Razzmatazz 1 – i sempre han causat furor. Però aquesta vegada van superar les expectatives: que mig Maremagnum acabés saltant com si no hi hagués demà va ser qüestió de segons. Entregats al màxim, els FM Belfast van abusar descaradament de sintetitzadors i de bases rítmiques extretes directament de l’electrònica més clàssica – un 10 pel noi de la taula! -, tot arrodonit per la fantàstica actuació de la parella de cantants, l’humor omnipresent i una posada en escena que recordava als també nòrdics Kakkmaddafakka (que repetiren a Barcelona només una setmana abans a Razz 1).

Els islandesos es van mostrar tan propers que van acabar en roba interior mentre corejàvem “We are running down the street in our underwear”. La versió de “Killing in the name”, de Rage Against de Machine, que parteix del seu cover, “Lotus”, també va ser un dels plats forts de l’actuació, en la que vam poder gaudir dels grans temes del seu darrer àlbum, “Don’t Want To Sleep” (Morr Music, 2011). L’últim senzill de concert va ser iniciativa popular i s’anomenà el que sigui que significa “una altra” en islandès, entonada per un públic massa animat perquè la festa arribés a la seva fi.

L’últim dia del festival, el dissabte 12, va ser el moment de Pegasvs, Klaus & Kinski, Cloud Nothings i Maxïmo Park. Anem a pams. El duet establert a Barcelona, Pegasvs, va descarregar la seva delicada però potent música futurista que ens regala el seu disc “Pegasvs”. Van posar llum a un dia que, mica en mica, s’aniria tapant (i no només literalment parlant). El relleu el van prendre Klaus & Kinski i les seves cançons de bases diverses (country, sarsuela…) passades pel sedàs del pop i que cada vegada sonen millor en directe. Es nota que ja estan agafant rodatge amb el nou disc “Herreros y fatigas”. Seguidament, canvi radical d’estil, ja que a l’escenari hi van pujar els nord-americans Cloud Nothings. La seva energia va fer que ens quedéssim bocabadats mentre una pluja esporàdica entrava en escena. Amb les guitarres ben afilades i la base rítmica a tot drap, van fer-nos vibrar amb el post-hardcore contundent dels seus darrers treballs: “Turning on”, “Cloud Nothings” i “Attack on memory”.

I, per tancar la nit i el festival, un dels grans: els Maxïmo Park. Els anglosaxons no aterraven a Barcelona des del seu darrer concert al Summercase 2008, i els que hem assistit a ambdues cites hem pogut comprovar, decebuts, que algunes vegades els temps passats eren millors. D’acord, Paul Smith, el líder i cantant de la banda, es mostrà tan enèrgic i hiperactiu com sempre, anant d’una banda a l’altra de l’escenari i fent despertar un públic un tant apàtic amb els temes del seu nou àlbum, “The National Health”; si “Quicken the Earth” (Warp/Pias, 2009), el seu darrer disc, ja va defraudar una mica, sembla que aquest va pel mateix camí. Reconeixem que és difiícil superar una joia com “Our Earthly Pleasures” (2007) o un debut tant potent com “A Certain Trigger” (2005), però veient el concert que els Maxïmo ens van oferir deduïm que no es tracta d’un problema d’estudi sinó, malauradament, d’una problema de directe. Els de Newcastle han perdut molt: un guitarrista tímid que nadava entre acords, un baix quasi al darrere de l’escenari i un bateria tou no van ser els millors companys de viatge. I Paul Smith no ho pot fer tot sol. El millor: “Our Velocity” (únic moment en què el guitarra va deixar de fer servir una rítmica per passar-se a la Fender Stratocaster!) i recordar preciosos temes com “Parisian Skies” i, evidentment, “Apply Some Pressure”, amb el que van tancar el concert.

I així es donà per acabat el Festival Plaça Odissea 2012, un pròleg a l’abast de tothom d’un estiu que es presenta ben complet, amb el monstruosos cartells del Primavera i el FIB, però també amb petites joies low-cost com l’Arenal Sound o el Pop Arb. Els de L’ampli procurarem ser a tot arreu!

Text: Jordi Daumal i Elisenda Lamana
Fotos: Sergi Moro

Podries estar interessat/-ada