L’hamburguesa clàssica de l’Apolo Dinner és avorrida, li manca un bri d’alegria, un cogombret, un xic d’enciam, una rodanxa de tomàquet… vida! Aproximadament tres quarts d’hora per a que La [2] obri les seves portes i sopem. A prop nostre els protagonistes de l’acte escalfen motors. Lluís Cots, bateria, s’apropa a la barra i ens saluda somrient (fa uns dies tinguérem l’honor d’entrevistar-los a Can Rin). Nervis, l’esdeveniment és important i serveix a la banda per a presentar-se oficialment a Barcelona. La previsió d’assistència de públic és bona i els Prats volen estar a l’alçada.
L’acte comença amb l’actuació dels padrins de la vetllada, uns Anímic en format duet acústic que feren de teloners i que no volgueren perdre l’ocasió de desitjar sort a la recent formació. Al seu davant, a més, esdevenint una part important de l’aforament, amics i seguidors de la desapareguda Madee a la qual pertanyien alguns dels seus components.
Tot plegat conformà un ambient càlid i amable que facilità les coses al quintet. Un quintet que malgrat la seva curta trajectòria com a banda demostrà funcionar com un rellotge. El repàs al seu Pla B, des de les inicials notes de teclat d’Amort fins el contundent final de Bèstia Somrient, sonà de meravella. Afinat i molt fidel al que hom pot trobar al disc. Per a que això fos així comptaren, en els darrers temes, amb la col·laboració de Dani Vega i d’Helena Miquel, ambdós partícips de la gravació de l’àlbum.
Amb nou cançons no hi havia prou així que els Prats ens regalaren una versió esplèndida del Ja no sap greu d’en Paul Fuster i un record al seu antic projecte Lovesurplus amb Carolyn.
En fi, com diria l’entranyable mercenari Hannibal Smith, “m’encanta que els plans surtin bé” i als Prats aquest Pla B els ha sortit rodó.
Text: Alex Reuss
Fotos: Sergi Moro
Podries estar interessat/-ada
