Second

27/02/2016 – Let’s Festival – Sala Salamandra 1 – L’Hospitalet de Llobregat

Onze anys han passat d’ençà que, en el 2006 i durant tres dies, algú tingues les ganes i el valor de fer un festival de música independent, indie o com ho vulgueu dir, a L’Hospitalet. Han passat onze anys des de que grups com Love of Lesbian, Nueva Vulcano o Lory Meyers, entre altres, obrissin el que ara mateix es pot considerar el festival referent de música independent durant l’hivern al nostre país.

Obrir una botiga, bar, restaurant o sala de concerts, és una arriscada aposta quan vius a prop d’una gran ciutat. Barcelona, o qualsevol altre “mega-urbe”, fagocita tot el que té al seu costat. Els que vivim a la perifèria d’elles ho sabem molt bé. Per què haver de conformar-se amb poca oferta, quant a vint minuts en tens per donar-ne i vendre’n?

De tres dies, com ja he dit abans, hem passat a quatre caps de setmana i dues sales. Del divendres 26 de febrer al dissabte 19 de març la Salamandra es passejarà rambla amunt i avall per oferir-nos onades de música. Ara falta només que agafem bé la taula de surf i les cavalquem.

Dissabte havíem d’escollir entre les dues ofertes que ens oferia el Let’s. Feia tot just un parell de setmanes que havíem vist a la Núria Graham a la Sala Apolo, pel que ens vam decidir anar a la sala Salamandra 1, cridats, per descomptat, per la qualitat dels grups, però també pel que semblava més aviat un joc de paraules que no un cartell de grups: Bastante, Mucho i Second. S’ha de reconèixer que qui s’ha currat el cartell d’aquest dia té mèrit. I això va fer que en poc temps viatgéssim per Cornellà, Toledo i Múrcia.

De la veïna Cornellà vénen els Bastante, el grup més novell dels tres de la nit i els primers en actuar. Ens van portar el seu primer disc Verter el vacío, encara que ja té pràcticament un any. Cançons a on les lletres tenen molt de pes, potser per sobre de la música quan ho escoltes al cd, però que amb un impecable directe fa que s’equilibri amb uns tres quarts d’hora que se’m van fer curts. Per mi van ser la sorpresa de la nit. Sort els hi desitgem i amb ganes de poder-los veure amb més festivals aquest estiu.

De Toledo els Mucho, que ens van portar el seu Pidiendo en las puertas del infierno (Marxophone, 2016) . Jo, i és que m’ho heu de permetre dir, tinc una especial predilecció pel Martí Perarnau. M’encanta veure’l ben a prop, veure com gaudeix, com s’ho passa bé, com mira a la gent, però no per sobre, si no d’una manera com si et digues: “ep tu, sé que estàs aquí, aquestes són les nostres cançons i veuràs com t’agraden”. Els Molt, com li agrada dir al Perarnau, han fet en aquest nou treball, una música més funky, més negre, a on els teclats han guanyat molt de pes i a on les guitarres han passat a un segon plà. Música i cançons molt diferents als anteriors treballs, perquè al cap i a la fi, els grups han d’evolucionar i en aquest cas ho han fet d’una manera espectacular.

I per últim vam anar a Múrcia per veure als Second. Va ser potser el grup més esperat de la nit. Encara s’estava fent el canvi d’instruments entre actuacions, que la gent ja s’estrenyia molt a prop de l’escenari, intentava mirar per sota de la pantalla que tapaven als tècnics fent la seva feina i ja era un autèntic perill portar una cervesa a la mà. Els Second ens van presentar Viaje iniciatico (Hook Ediciones Musicales, 2015). Els murcians són d’aquells grups que van començar a cantar amb anglès, van guanyar concursos i van fer molts bolos per Anglaterra, i que després es van passar al castellà en començar a ser reclamats a la península, han continuat guanyant premis i recorrent sense parar els principals festivals nacionals. Lletres brillants que la majoria dels assistents es coneixien a la perfecció. Els Second van fer cantar i ballar a la gent des de la primera fins a l’última cançó, i això no sempre es fàcil de fer.

Nit rodona al Let’s Festival. Una nit que, tot i l’aiguat que va caure, no va fer arronsar a la gent que va respondre com es mereixen les tres formacions. L’únic inconvenient va ser que les braves que vam demanar per acompanyar el sopar, no van arribar mai, i és que algun “però” li hem de trobar a L’Hospitalet, no?

Text: Josep Maria Català

Fotografia: Maria Carme Montero