Amics!
Us convidem a passar 45 minuts acompanyats de la nostra selecció musical. Aquesta setmana els nostres companys de viatge són Temples, Esperit!, Dum Dum Girls, Tuya, Neuman, Ken Stringfellow, oso leone, Yuck, Ocellot, No More Lies, Fanfarlo, Lori Meyers i Los Mambo Jambo.
Esperem que gaudiu del trajecte. Pròxima sortida, dimecres vinent!
Falta minut i mig, la gent encara està entrant o gaudint de la terrasseta. Gatomidi usen la distorsió de la guitarra com a reclam. El públic acudeix a l’escenari Jägermeister. Així arrenca la segona edició del Deleste Festival.
Guanyadors del concurs Vinilo Valencia 3.0, el trio valencià arrenca sense compassió. És igual que siguin les 19:30, el seu és el Rock amb tocs post punk. I és que tenien moltes ganes de presentar el seu nou disc ”Enclosed Spaces”, llançat el 23 de setembre. Després de l’ explosiu començament amb ‘A.M.E.N‘ i ‘Joy’, es mouen a espais més foscos, per tornar a pujar el ritme amb ‘White Cloud. A The Lights is You’, Jimena Quejigo torna a prendre la veu cantant, i acabant amb ‘Run Away’ i un Nolasco Contreras gairebé embogit.
Ens dirigim a l’Auditori Ambar per veure I Am Dive. Al voltant d’una taula plena de ‘joguines’, un sinte i un micro, el duet començan a crear les seves atmòsferes. Després de dos temes saluden amb un sorprenent accent sevillà, i s’enfunden sengles guitarres amb les que segueixen construint els seus ambients. Ens avancen ‘Falling’ i ‘Wolves’, temes que s’inclouran en el seu pròxim disc, que volen tenir per primavera, i que sembla que ens volen recordar a Sigur Rós. Acaben amb ‘Summer Camp’. Sí, l’estiu s’ha acabat i el sentiment tardor és més que patent en el tema. Si tanco els ulls gairebé puc veure el vidre entelat, l’asfalt mullat a l’altre costat. Però quan vam sortir de l’Auditori Ambar tornem a l’assolellat i calorós octubre que ens hem trobat a València.
De tornada a l’escenari Jägermeister, David T. Ginzo ens avisa que Tuya començarà amb un tema nou, es tracta de ‘Sterling & Cooper’. Teníem moltes ganes de veure’l amb banda, i arriba al Deleste amb el seu nou format de trio, amb Juan Diego Gosálvez a la bateria i Óscar G. Hinde als teclats. Amb ‘Wooden House’, veiem que hi ha més novetats. ‘Waterspot’ era una delícia, un conjunt de píndoles delicades que es desfeien sobre la llengua i sempre semblaven curtes. Sembla que els temes han madurat, han guanyat en matisos, i Tuya els porten al directe amb força. Des de la meva posició, el so és impecable, i la gent comença a ballar. Cap a la meitat d’un setlist que a estones podria semblar improvisat, apareix ‘Clouded’, que en la seva arrencada sempre em recorda al ‘Delicate’ de Damien Rice. Després de tornar a visitar el seu primer EP (Own) i la imprescindible ‘Cake’, ens reserven una sorpresa per al tancament: ens posen a tots a corejar ‘Te Debo Un Baile’, de Nueva Vulcano.
De nou a l’Auditori Ambar, esperant a Julio de la Rosa, el públic aplaudeix qualsevol moviment: sembla que hi ha ganes de que surti. Encara no l’he vist amb banda, de manera que participo d’aquesta expectació.
Finalment surten. Jaime Olmedo, Nieves Lázaro, Jorge Fuertes, Dani Llamas i Cé Santiago acompanyaran a Julio, que dóna dues voltes a l’escenari sense dir res, mirant fixament al públic. Arrenca amb ‘El Traje’. Julio de la Rosa és un d’aquells artistes que a l’escenari es converteix en un Gigante, sobretot amb semblant banda. Després ‘Colecciono Sabotajes’, que obre el seu nou disc ‘Pequeños trastornos sin importancia’, convida a l’auditori a corejar amb ‘Sexy Sexy Sexy’ i la revisada Las Camareras.
També amb un tempo especial, Julio es recolza en la dolça veu de Nieves Lázaro per acariciar l’ànima just abans de clavar-li les ungles amb ‘Corazón lleno de Escombros’, fent que a mig Auditori Ambar se li posin els pèls de punta.
Per treure’ns d’aquest tràngol, Julio recupera ‘Kill the mosquito!’ de El Hombre Burbuja, que el públic acull encantat. A partir d’aquí, el ritme torna a augmentar amb ‘Kiss Kiss Kiss Me’, i ‘Hasta que te Hartes’, i mentrestant Nieves Lázaro ens torna a demostrar que es mou molt bé amb un cinturó. Encara queda una altra aclucada d’ulls a El Hombre Burbuja, en forma de versió de ‘Pingüinos i koalas’, per acabar ballant descalç amb ‘La Fiera Dentro’, i ‘Maldiciones Comunes’, ambdues de l’últim treball.
El que just ha acabat s’hagués coronat com a concert de la nit, si no fos pel que anava a succeir en aquest mateix escenari després de 15 minuts de descans.
Toundra surten a l’auditori al crit de ¡VAMOS! Jo ja sé que vénen a donar canya amb les seves guitarres, però aquesta energia només sortir impressiona. Vénen molt rodats, aquesta és una de les últimes etapes d’una llarga gira, els he vist en altres festivals. Però aquí és diferent. És la primera vegada que els veig en un espai tancat, i es tracta d’un auditori! Arrenquen amb ‘Ara Caeli’, guanyant-se sobradament al públic. El quartet destil·la energia, un rock instrumental potentíssim, i una actitud envejable. A meitat de ‘Cielo Negro’ quatre seguidors es colen davant de mi per victorejar un dels guitarres. A més comprovo que en als dos laterals, enganxats a l’escenari, sembla que hi ha un concurs d’Air Guitar. Quan comença ‘Marte’ tot l’auditori vibra : percussió improvisada sobre les butaques, ‘ Stomping ‘ furiós. Em giro i veig part del públic en tràngol, de peu o asseguts, i a cada moment aquest sentiment s’estén. Des de l’escenari demanen més: amb la seva actitud, amb més crits de ¡VAMOS! No necessiten més paraules: ja han definit el llenguatge, i aquí tots el parlen. Contra la vora de l’escenari davant de mi cada vegada s’amuntega més gent, i la música m’està trucant. Al diable, deixo d’escriure, me’n vaig de viatge a la Toundra.
‘Magreb’, ‘Zanzíbar’, ‘Medusa’, ‘Espírita’ i ‘Bizancio’ han completat el setlist. Ha sigut increïble, pura adrenalina. Una cosa és segura, el dia 30 de Novembre vénen a Barcelona. No me’ls penso perdre.
És hora d’hidratar-se, de sopar, però de no perdre temps. Donem les gràcies al col·lega que ens porta els entrepans, i els devorem amb avidesa.
Guadalupe Plata ja han començat a l’escenari Jägermeister, ja copat. Faig servir les meves tècniques de Festiman per colar-me en segona fila, i veig a un dels integrants de la banda amb un instrument peculiar, una mena de baix ‘casolà’ fet amb un gibrell de metall, un pal i una corda. Guadalupe Plata ens envolta amb el seu blues meridional. Tan meridional que em sembla sentir la calor humida de l’estiu als pantans de Louisiana. La calor és real, tant que juntament amb la llum vermella em porta a pensar que no només es tracta de la música del diable, sinó que l’escenari s’ha convertit en una porta al mateix avern. Mentre el bateria continua tocant amb dues maraques en una mà, i el públic es lliura al ball, jo em deshidrato: necessito un glop.
Després de prendre una alenada d’aire fresc a la terrassa, ara atapeïda, tornem dins. És el torn dels portuguesos Nice Weather for Ducks, única banda internacional del divendres.
El quintet, bastant jove, puja a l’escenari. Porten sota el braç el seu primer disc, ‘Quack!’.
La primera similitud que ens ve a tots al cap és Vampire Weekend. També podrien recordar en algun moment a Kakkmaddafakka. Però definitivament em recorden Crystal Fighters, amb alguna referència potser a l’ ‘Olimpic Airways’ de Foals.
Són un descobriment molt fresc, tot i la calda que fa enganxat a l’escenari.
Fent un esforç per parlar castellà, donen diverses vegades les gràcies, estan molt contents d’estar al Deleste, i comenten que tenen el seu disc per si algú vol comprar-lo. Jo me n’enduré un. Mentre recullen, li demano al baixista, em porta el disc, em demana un boli, i se’ls emporta. En tot just dos minuts me’l torna signat pel quintet.
Així és com m’agrada comprar els discos.
Els concerts han acabat per avui. Queda el torn de Toxicosmos dj, clàssic de les cabines de les sales de València. Però el cansament comença a fer efecte, i dissabte hi ha sessió matutina. És hora de retirar-se.
Text: Ramon García
Fotos: Wamba
10 és un número màgic. Reconec, fins i tot, que és el meu número preferit i no precisament per què abundin en el meu expedient acadèmic. El 10 s’associa a l’excel·lència, Leo el porta a la samarreta i Cristiano… es queda en el 9, però bé que ho intenta.
Ells també ho intentaren i ho aconseguiren. Parlem dels organitzadors del Faraday, un dels millors festivals de la història d’aquest petit país. En 10 anys han passat pels seus escenaris grans noms d’aquí i d’allà: Lori Meyers, Nacho Vegas, The Pinker Tones, The Horrors, Jens Lekman, Hidrogenesse, The Divine Comedy, The New Raemon, Mishima, Manel, Maika Makovski, Joan Colomo, Herman Dune, Josh Rouse, Ron Sexsmith, John Grant, Inspira, Els Surfing Sirles i un llarguíssim etcètera que denota un inusual bon gust i respecte per la heterogènia musical. Cal destacar, però, l’aposta del festival per les propostes emergents que conformen una part important del cartell.
Els habituals sabem, a més, que l’as a la màniga de localització juga el seu paper i serveix de reclam tant per artistes com per públic. El far, la platja, els jardins… el Molí del Mar.
Per acomiadar-se el Faraday fou fidel al seu estil, apostà per la diversitat i com de costum la mixtura deixà un excel·lent regust de boca. El caps de cartell estigueren a l’alçada: La banda britànica House of Love demostrà que la seva glòria passada reneix amb força sobre l’escenari fent bo allò de que l’experiència és un grau. Jonathan Wilson calmà els ànims dels presents, alterats per l’hora de retard amb que va aparèixer, amb un recital de gama alta. De la mà de l’estatunidenc arribaren melodies “hippies”, d’allà els 70, suaus com la brisa californiana. Tampoc es mostraren freds, malgrat la seva procedència escandinava, els suecs Junip que embriagaren l’ambient amb el seu folk/rock progressiu i psicodèlic, amb temes com Always, Line of Fire, At The doors… Des de la capital catalana l’Oriol Riverola, àlies John Talabot, arribà, conforme el programa, a darrera hora de la nit de dissabte per escalfar l’ambient a base d’electrònica contundent, esdevenint la seva una de les actuacions més comentades i ben valorades del festival. Els Pony Bravo, fidels al seu particular estil de marcat caràcter andalús amb un farciment ric en múltiples i variades influències, afegiren amb classe un nou “gran” festival a la seva particular col·lecció. Els Tokio Sex Destruction, flamants representants locals, descarregaren la seva energia en una nova demostració “virguera” i malabarista de RJ Sinclair al micròfon.
Cass McCombs, després d’anys d’insistència per part de la organització, finalment aparegué la nit de diumenge per posar, amb solvència, el punt i final a una dècada de concerts memorables a la vora del mar.
Els francesos Alba Lua feren bons els elogis rebuts per la crítica i esdevingueren un descobriment personal més que interessant. El vilanoví Jordi Calatayud, amb la seva nova formació Santos, obrí agraït la tanda de concerts de dissabte al gran escenari presentant un disc pop-rock (Homenaje) que apunta alt.
Pel mític i entranyable escenari Carpa Juanita, el petit, passaren l’humor folklòric de la Lorena Álvarez y Su Banda Municipal (riures, anís en quantitat i coreografies improvisades), el pop fresc de Monnone Alone (reconeguts fans de Sitges), els aires electro-mediterranis dels Desert (noves formes de cantar en català), la “sessió” ambiental de Headbirds (psicofonies de Whitney Houston incloses), els ritmes hipnòtics dels garrafencs PacoSan, la calidesa i profunditat de la veu d’Alondra Bentley, el prometedor i sorprenent projecte de David T. Ginzo, Tuya, i fins i tot les ocurrències hilarants en forma de monòleg il·lustrat d’en Miguel Noguera.
A l’elenc cal afegir l’espectacular i emocionant “Cartell a cegues” de diumenge que, amb forma de cloenda triomfal, trencà la norma de no repetir mai artista o banda. Mishima, Sr. Chinarro, Joan Colomo i Gary Olson & Mark Monnone foren els encarregats de desvetllar i donar forma a un secret molt ben guardat.
En suma una col·lecció de grans moments que, creiem, deixaren contents a escèptics i convençuts i és que aquest últim Faraday partia com a un dels més alternatius i poc convencionals de la seva llarga història.
Text: Alex Reuss
Fotos: Ray Molinari
